Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Gossos medievals

Tots sabem que cada dia n´hi ha més gossos que viuen acompanyant la família, lluny de les dedicacions que els eren pròpies, per selecció de segles i segles. Ara bé: no totes les races han tingut la mateixa sort. I molt possiblement, els llebrers i els conillers, dos tipus de gossos molt freqüents en les nostres terres en el passat, són dels que pitjor ho porten. Els conillers, flacs i de formes bàsiques, amb el pèl blanc o blanc i roig, dedicats a caçar conills ens els pobles de l´interior valencià, germans d´això que se´n diu «ca eivissenc» i que es troba arreu de les Illes Balears i de Catalunya, són condemnats, sovint, a viure en llocs xicotets, tancats i sense quasi llum, fins que arriba el dia d´anar al camp, a caçar. Després, si resulten no ser massa bons o es trenquen una cama, són abandonats. Els llebrers, elegantíssims i més propis d'altres terres, però també detectables en les nostres comarques interiors, pateixen una sort semblant. En les «grans» caceres, a Castella, segons sabem, quan aquells gossos no cacen bé, se´ls penja dels arbres, generant una estampa tètrica. Els llebrers -els greyhounds-, encara, utilitzats en carreres, també són abandonats, a Anglaterra, si no corren prou o, simplement, quan es fan vells.

Els llebrers i els conillers foren, al món medieval, els gossos dels reis i dels grans nobles. Apareixen al Tirant, per exemple, i acompanyen Cèsar Borja a les pintures de les estances familiars, al Vaticà. Gastó Febús, al seu Llibre de la caça els dedica capítols sencers. Ara són uns dels gossos més maltractats per la societat, que ben poc es fixa en ells, mentre adopta races forànies, amb molt de pedigrí i tot, però, en ocasions, amb tares hereditàries derivades d´una selecció no natural, que comporten nombrosos problemes que van des de la displàsia als comportaments ferotges injustificats. Mentre, els llebrers i els conillers, castigats i abandonats, els condemnem a l´oblit, disposats a creure´ns tot el que ens diguen de races amb noms estrangers. I els abandonem, en companyia dels mastins, els gossos d´atura, els raterets i un curt etcètera de gossos que han habitat les nostres terres al llarg dels segles i que ara es veuen obligats a desaparéixer, a poc a poc. Potser, cal una major difusió i un major control dels qui decideixen adoptar un gos o, més encara, si el volen fer servir en tasques altres que la companyia. Aquells animals tan nobles s'ho mereixen.

Compartir el artículo

stats