A propòsit de la presentació del pacte de govern que proposà Podemos en la roda de premsa de la setmana passada, un company meu assegurava que Iglesias s´hi havia equivocat de tàctica. Explicava aquest company, que l´abecé en política és distingir quí és el teu enemic, quí el teu adversari i quí el teu aliat i en conseqüència determinar amb cadascú la tàctica adequada. Però Pablo Iglesias, va tractar Pedro Sànchez com enemic, menyspreant-lo i humiliant-lo, alhora que li demanava que fóra el seu aliat.
No pensava el mateix un altre dels companys de conversa, que opinava que no hi hagué equivocació. Segons aquest, la posada en escena que van fer els de Podemos per presentar el pacte, estava estudiada, incloses les rialletes còmplices del cor d´acompanyants, dels quals, Iglesias feia el paper de corifeu. En conseqüència, aquella roda de premsa només pretenia ser l´inici de la campanya electoral d´unes possibles eleccions avançades. L´opinió d´aquest company venía a coincidir amb les manifestacions del portaveu del PNV, Aitor Esteban després de la roda de premsa esmentada. Esteban, „el partit del qual es necessari per al suposat pacte„ va mostrar enèrgicament la seua indignació i va plantejar si el que Iglesias havia fet no era més bé una proposta per rebentar un possible acord i culpabilitzar els altres del fracàs.
El ben cert és que l´actuació d´Iglesias ha merescut el rebuig no només de la gent del PSOE sinó de molta altra que desitja pactes per al canvi. Un canvi difícil que per avançar necessita decisió, cordialitat i respecte. La prepotència i el cinisme aboquen al fracàs. I mentre d´una o altra banda es posen travetes al camí dels acords, hi ha urgències que reclamen actuacions. Hi ha, per exemple, la problemàtica mediambiental que condiciona la vida de la gent ací i en tot el planeta i curiosament resta oblidada de les propostes de pacte. I hi ha la gent que pateix les injustícies derivades de la política dels poderosos. L´informe d´OXFAM presentat fa uns dies, mostra una situació terrible: a l´estat espanyol, l´1% de la població existent, concentra més riquesa que el 80% de la població més pobra. Mentre això passa, els presidents de l´IBEX35 cobren 158 vegades més que el salari mitjà, alhora que el capital que va fugir a paraisos fiscals l´any 2014, va créixer un 2000% (sí, dos mil per cent)
Bo seria que existira un govern que assumira els reptes que hi ha. Un govern que, alhora que treballa amb perseverància i efectivitat contra la desigualtat i la pobresa, actúa de manera decidida contra la degradació mediambiental. I per poder-ho fer cal pactar.
