Pau menja sabates

La casa era gran i acollidora, i ells conreaven les terres del voltant: uns camps de verdura i alguns camps d’arbres fruiters; això, juntament amb unes fanecades d’arròs a la marjal, els donava un bon passar.

A la família hi havia xiquets més o menys rebolicats que sempre havien dut els coneguts maldecaps als majors: ara em trenque un braç, ara caic dins la séquia, ara estampe un pollastret..., i així fins a completar una llarga llista; però el que es va emportar la palma, tot i ser bon xicot i poc esvalotador, va ser el Pau.

Pau, des de xicotet, va agafar la manieta de mossegar-se tot el que portava als peus. Això —és ben conegut—, és costum dels xiquets quan són molt menuts, però és el cas que Pau anà creixent i creixent i continuava mossegant-se tot el que li passava pels peus. Així, les espardenyes li duraven un no res i prompte suposaren una gran despesa per a la família. Arribà a rosegar-se’n dos parells en un dia!

Així les coses, son pare decidí provar a comprar-li socs, perquè, encara que eren més cars, almenys li durarien més. Al principi no molt, però a poc a poc, anà agarrant-li gustet i, només estrenar-los, ja els tenia tots desfets. I no valia deixar-lo descalç, perquè un dia s’havia fet els peus com un sant Llàtzer del desfici.

Ho van provar tot, primer els remeis casolans: omplir-li de fang les sabates, arruixar-les amb pixum de les vaques, empolvorar-les de pebre coent... però ca! De bon matí se n’anava a la séquia, les rentava un poc, les rascava i, allí mateix, roseguim-rosegam es passava tot el matí.

Després recorregueren a la ciència i el portaren a la ciutat. Un rosari de metges el miraren i remiraren de cap a peus. Entre tots no van ser capaços de trobar-li res d’anormal, però per quedar bé i amb la seua, li receptaren unes herbes combinades amb un ungüent que no donaren cap resultat.

Veient que no hi havia res a fer, van decidir deixar-ho córrer i comprar una bona partida de fusta de faig, amb la idea que el temps, que tot ho apanya, acabaria per recordar-se’n, del seu fill. El pare del Pau, quan tornava de les faenes del camp a boqueta nit, abans de sopar, li feia parells i parells de socs, els quals el Pau, amb les seues afilades dents, destrossava. Van passar els anys i començà a ajudar son pare i els seus oncles al camp, però de tant en tant s’asseia en algun marge i hala!, a la marxeta!

Sa mare, a les nits, se’n feia creus i no podia dormir amb la idea que no hi hauria cap xicona que el volguera, per bé que era garrit i treballador. Quan ja era crescut i feia temps que anava fent l’ullet a alguna fadrina, decidí portar-lo al bruixot de l’illa del Palmar.

Van ser llargues nits de discussions a la vora del foc: que si això no està bé, que Déu ens castigarà per anar amb males arts, que qui creu en bruixots en els temps que corren..., en fi, tot això i molt més es va dir en aquella casa, però, al capdavall, la mare se n’isqué amb la seua: el fill no anava a quedar-se per veure caure les garrofes tota la vida!

El bruixot del Palmar, després de vint-i-tres cerimònies i moltes monades, els donà un xarop fumejant fet a base de cua de sargantana coixa, alls, llengua de granota femella i pebrera, que calia prendre en dia de lluna plena, com aquell en què estaven. No cal ni dir que, quan li feren beure’s allò a la força, començà a tirar flames per la boca i anà de cap a l’aigua de l’estany per aplacar la cremor. Se’n tornaren cap a casa, capcots, resignats i sense gana de tornar a parlar de l’assumpte.

Pau, al dia següent, restablert ja del sarau, estava vora del molí que hi havia més amunt de la séquia arreglant els marges, quan va veure vindre per damunt de l’aigua una cosa blanca que clapotejava i armava una gran cridòria. Sense pensar-s’ho dues vegades, la tragué d’un pessic a la vora. D’altra manera les pales del molí l’hagueren desfeta. Aleshores va veure que era una xica, més menuda que altra cosa i no massa bonica, que duia una estranya túnica blanca amb el coll i els punts daurats. El Pau, sorneguer, li preguntà:

—Qui ets que vas disfressada d’aquesta manera?

—Sóc Galícia, una fada menor, i he caigut a l’aigua quan intentava traure un cuc que surava séquia avall damunt d’una fulla. Pobre! Què haurà sigut d’ell?

—Bah! No m’ho crec! Sempre havia pensat que la gent màgica sabia fer grans prodigis, i tu, tu no saps ni nadar. Ni tan sols ets meravellosa.

La fada, clarament mosquejada, li digué:

—Bé, com que has fet una bona acció, en agraïment, tens dret a un desig. Però si és molt gran t’enviaré a pastar fang. Au, vinga, acabem prompte.

—Molt bé. Si ets una fada com dius, fes que deixe de rosegar-me les sabates —li digué el Pau, desafiant.

—Hum, hum. Vegem. No és fàcil això que em demanes. Consultaré els meus llibres.

Es citaren al mateix lloc i a la mateixa hora del dia següent. Pau ja estava allí una estona i, com s’avorria, s’havia posat a rosegar un d’aquells saborosos socs de faig, quan arribà la fada. Portava un feix d’una espècie d’arrels en la mà dreta i una caixeta amb molts dibuixos en l’altra mà. Donant-li-ho tot li digué:

—Tin, vés rosegant. El que hi ha a la caixa són llavors, planta-les quan la lluna estiga creixent i en tindràs per sempre.

El Pau es posà a rosegar i de seguida li va trobar el punt. Demanà perdó a Galícia per la insolència del dia anterior i se’n tornà cap a casa botant com un gínjol. Els seus pares, en veure que rosegava una altra cosa que no eren les sabates, li van preguntar estranyats què era allò. Ell els va dir que no ho sabia, que era un regal de Galícia. El germà menut del Pau, que no ho havia sentit molt bé, va eixir del corral preguntant què era allò de la regalícia. Tots es quedaren parats mentre Pau entre dents marmolava:

—Regal de Galícia..., regal Galícia... Regalícia! Clar! És perfecte! Així l’anomenarem!

Al dia següent feren una gran festa i plantaren les llavors, les quals es transformaren prompte en unes plantes gràcils i boniques. Al Pau se li quedà el malnom de Menja-sabates, però no s’ha sabut que mai més tornara al seu antic costum. Pau i Galícia es feren grans amics i temps després... però això ja és una altra història i temps hi haurà per a contar-la.

I aquest és l’origen de la paraula REGALÍCIA, la qual pel temps i els lingüistes s’ha convertit en REGALÍSSIA. Bo, pot ser que l’origen no siga aquest, però, a que és divertit?

*Adaptació del relat «PAU MENJA SABATES» del llibre CONTES ROSEGATS

Biografia

CARLOS CANO

(València, 1957)

Carles Cano (València, 1957) és autor de desenes de llibres, entre els que es troben narracions, poemaris i obres de teatre. A més de la seua carrera com a escriptor, és també un gran contacontes. En la col·lecció «El Micalet Galàctic» de Bromera ha publicat títols com 29 poemes per al dia i un per a la nit o La princesa Totpamí.