Patidora

Ai, aquesta xiqueta! Cada cap de setmana la mateixa. No m´hi acostumare mai. Encara que des que té nòvio torna una mica abans, i jo estic més tranquil·la, perquè sé amb qui va i no m´escalfe el cap pensant si s´ajuntarà amb qui no deu. Sembla bon xicot, el Jordi. Modern, com tots els joves, però bon xicot. Almenys estudia, i segons diuen trau molt bones notes. A més, l´he vist ajudant en la carnisseria de son pare quan fa falta. Em sembla que hem tingut molta sort. Encara que ja se sap, a aquestes edats, avui van amb un i demà amb l´altre... ja fa dos anys que van junts, i sembla que ho han agafat amb gana. Però què els costaria tornar a casa una mica abans? I damunt, a patir i a callar, perquè si no encara pensen que ets una antiquada. A mi em posaven hora de tornada, i que ni se m´acudira passar- me´n cinc minuts. La veritat és que també discutia amb els pares, perquè volia que me l´allargaren una mica, però ara és tot tan diferent...

Quan era jove deia que jo no faria amb els meus fills el que els pares havien fet amb mi, i ho he posat en pràctica, però no em pensava que això em portaria tants patiments. Ara, ja veus, agafen el cotxe i se´n van pel món, sense que ningú els pose cap impediment. Es deuen gitar junts, aquests dos? I quines coses dic jo ara! Si tenen vint anys! Als vint anys, tot i les dificultats, nosaltres també ens gitàvem junts, sempre que podíem, Era tan bonic, aquell amor furtiu, aquells besos, aquelles carícies, aquell sexe quasi adolescent...! El gaudiem tant com podíem, perquè no sabíem quan en tornaríem a tenir l´oportunitat. I pensàvem que érem els únics del món, que ningú no podia fruir com ho feiem nosaltres. Ignorants! Ara ho tenen tan fàcil...

Quina enveja! Vénen, es tanquen a l´habitació i s´hi estan hores... De segur que fan tot el que els dóna la gana. I no em sap greu, que quede ben clar, però, si tenen tota la llibertat del món, per què han d´arribar tan tard el dissabte? No em digues que a aquesta hora encara estaran ballant, amb els amics. De segur que han amagat el cotxe per l´horta i estan fent el que podrien estar fent més còmodament ací mateix, sense el perill que qualsevol degenerat els done un ensurt. Però és clar, tampoc no els pots dir: «veniu a fer-ho ací, que jo estic més tranquil·la». Què en pensarien? Que açò és una casa de barrets? Almenys són dos xiquets amb molt de trellat, i de segur que fan les coses ben fetes i no ens emportarem cap sorpresa.

I el meu home? El que als vint anys no trobava mai l´hora de tornar, el que sempre en volia una mica més... Ara roncant, tan tranquil, que des d´ací el sent. Igual que el pare. Si em deien que tornara a la una, jo a la una, com un clau, i sempre em trobava la mare desperta, esperant- me, i el pare pegant unes bufades que obria les portes d´un armari. Ai, els homes, que feliços que viuen! Si els hagueren portat dins nou mesos, si els hagueren hagut d´alletar... He tingut sort, amb el meu marit. Me l´estime, i sé que em vol molt, tot i que siga tan remugador. Em vaig quedar amb les ganes de tenir- ne un altre, de fill, però després del que vaig passar, després de les dificultats amb la Laia, tan malaltissa de menuda...

Mira que és bona xiqueta! Però no puc evitar patir. M´agradaria ser desfogada, com tantes altres, que els donen la clau i ja t´apanyaràs. Però cadascú és com és. La Mer sempre em diu que l´he tinguda massa malcriada, i que això és perquè és filla única. Què en sabrà la Mer, que no n´ha criat cap? Encara que potser tinga raó. Mira, em sembla haver sentit la clau... Sí, si, ja està ací!

-Mareta... No em digues que m´estàs espe- rant...

-No, filla meua. És que no podia dormir i m´he alçat per fer-me un got de llet, a veure si m´entrava la son.

-Mare... Cada dissabte quan vinc t´has alçat a fer-te un got de llet. Em fas patir.

-Això si que està bo! Encara sere' jo la que et fa patir a tu!

-Em fa patir que patisques per mi. Jo estic bé, ja ho saps. No bec, no fume, vaig amb el Jordi...

-Sí, ja ho sé, però no ho puc evitar. I ara em fa patir que tu patisques per fer-me patir...

-Para, para, que si continuem enredant no sé on anirem a parar!

-És veritat. Complique massa les coses. Com està el Jordi?

-Bé, perfecte, exactament igual que a les nou, quan ha vingut a recollir-me. Què no l´has vist?

-Sí, sí que l´he vist. És un xicot ben trempat.

-A mi també m´ho sembla. Ha, ha, ha.

-Estàs enamorada d´ell? -Però mare!

-Ja sé que fa dos anys que eixiu junts, però com que a la vostra edat de vegades no teniu les coses clares...

-Jo si que les tinc clares, mare. Estic enamorada d´ell, com una boja. I per sort, ell de mi també, perquè, si no, no faria d´ell tot el que vull. Ha, ha, ha.

-M´alegraria molt que acabàreu fent la vida junts, i que d´ací a uns anys tinguéreu uns fills que us fe- ren estar desperts fins que tornaren a casa. Però ja veuràs com la que està desperta ets tu, i sentiràs el Jordi esbufegar des de l´habitació. És llei de vida. I ara anem al llit, que estic rendida.

-Anem-hi, però del que has dit res de res: si els Xiquets molesten, els enviaré a dormir a ca la iaia. O millor, deixaré el Jordi roncant i me n´aniré de marxa amb ells. Ha, ha, ha.

-Això ho dius ara, però ja en parlarem d´ací a uns anys.

S´alcen. La mare va cap a l´habitació; la Laia cap al lavabo. A mitjan camí, la xica es para i torna en rere.

-Mare.

-Què vols, filla meua?

-Que el Jordi no ronca.

-I tu com ho saps, desvergonyida? Però no et preocupes, que tot arribarà.