Una anècdota sulfurant s'ha colat entre les simpàtiques mentides o les patètiques ínfules de l'anecdotari polític, quasi totes dirigides al mateix objectiu: no deixar treballar «l'equip de Pedro Sánchez» i tants altres interlocutors per a un govern de progrés. Es tracta del taxatiu empresonament d'uns titiriteros del Carnaval de Madrid, evocadors aparents d'uns versos adolescents d'Àngela Figuera: 'No quiero que me tapen la boca cuando digo no quiero'.
M'abstindré de gastar més paper i temps, sobre la qüestió de si era un «espectacle infantil», o si la regidora programadora de l'ajuntament està sencera... O si es pot considerar justícia la que cancel·la dos titiriteros. I no —parlant de xiquets i violència— el pederasta de Barcelona que el mateix dia obtingué la llibertat. I no —parlant de política i violència— alguns càrrecs públics, com aquell encara diputat del PP, que en el Parlament bromejà sobre l'afusellament de l'avi del president del Govern, i banalitzà les desaparicions de més de 100.000 ciutadans de la darrera guerra i la postguerra, produïdes amb responsabilitat d'un dictador, líder terrorista de la història contemporània d'Espanya.
Les dades conegudes sobre l'argument de l'obreta carnavalesca dels titiriteros revelen una empanada mental considerable, amb passatges encara més insultants que el truculent cartell Gora Alka-Eta. Però això —estar com a cabres, tenir el cap com un orgue de gats— és la característica més general de la nostra societat actual. Així ho demostren quasi tots els whatsapps que ara mateix s'hi estan llançant als quatre vents del món, amb amor imaginatiu o furor fulgurant.
I de fet, la barbaritat gratuïta és valuosa quan engega la sàtira amb resultats artísticament i socialment apreciables. En canvi, pensem, entre valencians, en un dels polítics recentment desemmascarats: un «Napoleó» —per comparar l'estatura física— tragicòmic i car de pagar. Els personatges imaginaris dels titiriteros recorden la necessitat de convivència civilitzada entre el respecte i la llibertat. Però els temps d'eixe que ha embrutat Xàtiva i el país —titella o no del seu partit, votat per tantíssima gent—, han robat o anul·lat impunement les fortaleses, identitats i oportunitats compartides de moltes generacions de ciutadans.
