Els tres porquets

La dèria especulativa del moment pontificava que cada dia era l´última oportunitat per aconseguir un immoble. Els preus, sobrepassats, creixien setmana rere setmana i cada retard o confirmació a deshora semblava una oportunitat perduda. Per això, el major dels Romero pegà la cabotada ben enjorn. Tota una ganga, per a ser la capital del país. 244.000 euros a quaranta anys. Ben mirat, n´acabava de complir trenta i hi havia prou temps per a amortitzar el deute. El pis, de dues habitacions, tampoc no era cap cosa de l´altre món, però sí adequat per a una família com la que en breu l´habitaria. La seua xicota esperava bessonada -es lo que me dijeron los doctores de la Seguridad Social, informava ella des del locutori- i, a més, el germà menut, Néstor, havia començat a treballar a un supermercat dels afores. El tràfec d´independitzar-se -i la consegüent vanitat de saber-se propietari d´una llar- se li encomanà al germà mitjà com una d´aquelles malalties tropicals que tots tres solien sofrir els estius que pujaven a veure els cosins de Maracaibo.

Almenys, en aquelles ocasions, solament se´ls unflaven els dits dels peus en el trànsit de les febres; a Madrid, en canvi, la sana enveja -esdevinguda malsana per la dilatació del dubte- no remetia de cap de les maneres. Prematurament ensuperbit, Antonio decidí comprar-se un apartament a tocar del germà. Es tractava d´una casa bastant més reduïda que la de Gabriel. Setanta metres quadrats, en feia. Tal com li havia explicat el germà major, el banc s´encarregaria de tot. Hi havia moltes facilitats per a gestionar la compra i fins i tot l´agent de la constructora s´hi desviuria. En efecte, el procés fou senzill i ràpid. L´únic concepte que Antonio no entengué fou el de l´aval. I és que tant en la compra de la vivenda de Gabriel com en la d´Antonio, tots dos actuaren com a avaladors recíprocs.

El mutu suport, interpretat com a vincle, donà llum verd a l´operació i a la notaria, mentre ambdós escoltaven la tirallonga de mormolejos que el notari emet en la seua mandrosa retòrica, es consumà la nova adquisició. Néstor, el menut dels Romero, assistí impàvid al modèlic ascens dels germans. Ell, que fins aleshores havia compartit pis amb Antonio, decidí que ja li havia arribat el moment d´emprendre el vol. Amb vint-i-un anys, el seu jornal al supermercat era bastant més minso que el dels germans, però almenys podia permetre-li aspirar a algun tipus de modesta folgança. Com que la compra de vivenda li la denegaren -el sou era baix i els avaladors presentats, Gabriel i Antonio, no n´eren aptes tenint en compte el seu llast hipotecari-, finalment es decantà pel lloguer. En un mínim estudi situat al primer pis d´un dels nous edificis que feien del barri tota una fira de l´habitatge, Néstor hi trobà recer. Amb tan sols quaranta-dos metres quadrats ja en tenia prou.

Cinc-cents euros els podia pagar sense massa dificultats. Els honoraris com a mosso de magatzem oscil·laven entre els set-cents i els mil euros gràcies a l´acumulació d´hores extra que el jove aconseguia reunir en el gruix final de la nòmina, per la qual cosa l´emancipació definitiva era tan factible com desitjada. El seu nou mode de vida el reconcilià, doncs, amb el somni espanyol amb què sempre fantasiejà abans de deixar Colòmbia, on des de l´aixopluc preventiu de la cabana conjecturava al voltant de la solidesa de les parets de rajola enfront de les esllavissades de fang, sempre devastadores. I durant els anys següents, la vida dels germans transcorregué feliç i sense massa sobresalts. Entre esportives i xandalls resplendents, les seues vides discorrien temperades i tranquil·les com mai no ho havien estat abans.

Fou a partir de 2008 quan els seus plans es veieren torçuts. Com que no s´ho esperaven i, d´altra banda, mai no havien sentit interés ni per les informacions sindicals ni per l´actualitat del sector, la notícia els caigué com una galleda d´aigua freda. Malgrat treballar a la mateixa empresa, el primer a ser acomiadat va ser Antonio. Després, en menys de dos mesos, l´empresa decidí prescindir de Gabriel. Els motius, concisos, foren breument comunicats pel cap d´administració de la firma: suspensió de pagaments. De la nit al dia, no hi havia marge de maniobra ni per a l´empresa ni per als treballadors, els quals hagueren d´al- çar els cascos en senyal de revolta mentre les manifestacions i els actes de denúncia s´apilotaven a les portes de la promotora. Aconsellats per l´advocat comú, ni Gabriel ni Antonio signaren cap document. No obstant això, no hi havia quitança possible si encara no se sabien els motius reals del comiat.

Escudada en el silenci més absolut, l´empresa no féu cap oferiment més als treballadors, mentre el temps ja jugava contra els afectats. I el temps, sobretot quan parlem de diners, no és una excusa salvable. Les comunicacions del banc foren clares i eloqüents: no podia retardar-se més el pagament de les mensualitats del préstec. Quatre mesos d´impagament, en termes bancaris, és el més semblant a l´eternitat. Llavors, el primer a rebre la premonitòria carta fou Gabriel. Antonio, sempre més caut, esmerçà fins als darrers cèntims per fer front a la mensualitat del préstec, però tard o d´hora la guardiola se li exhauriria igualment.

Altrament, com que no tenien dret encara a la prestació com a aturats -estaven indefinidament ancorats a l´empresa fins que la justícia s´hi pronunciara-, l´expedient d´embargament fou tan àgil com havia estat el procés d´adquisició de la vivenda. La dona de Gabriel se´n feia creus, però en menys d´un mes calia abandonar la llar. Les visites amb els fills al banc i els precs al director de l´entitat tan sols empitjoraren una situació que únicament se solucionaria com tantes altres en aquell moment: la recuperació, per la força, de la casa hipotecada per part de l´entitat d´origen. Per això, atansat a la porta, Gabriel esperà aquell dia l´execució de l´ordre judicial. Amb la família al darrere, l´arribada de les petges alienes accelerava un desenllaç inevitable. El timbre sonà una vegada. Dues. Fins i tot tres. -Senyor Romero, faça el favor d´obrir la porta. No ha contestat cap dels requeriments emesos i hem d´accedir a la vivenda. Gabriel, a l´aguait, no gosà respondre. La paciència dels agents judicials -i dels cossos policials amb què hi compareixen- és tan resoluta com els seus procediments. -Senyor Romero, per favor. Ha d´acceptar la resolució. No complique més la situació€ I cal dir que malgrat els crits, els puntellons i malediccions del matrimoni, l´agent judicial, l´oficial i els policies penetraren en la vivenda per tal de fer-ne fora els anteriors propietaris.

Una vegada precintat el pis, els nouvinguts s´hi quedaren, per fer guàrdia, tal com els crancs ermitans fan quan s´apropien una nova closca. Plorosos, Gabriel i els seus sols hagueren de caminar uns metres fins a l´edifici d´Antonio, que els obrí esglaiat la porta. Amb una abraçada, s´ho digueren tot. Tampoc no calien més explicacions. El perol de fesols fumejava i, sense atényer a l´eslògan de famoses campanyes publicitàries, el germà mitjà sabia que on en caben dos, en caben tres -i quatre o cinc més, segons convinga-. El seu pis era bastant més menut que el de Gabriel, però amb un poc de sort, se´n sortirien. A Néstor, per contra, no calia molestar-lo més. Prou en tenia ell amb el seu sou minvant i els seus esbojarrats horaris. Si no l´havien involucrat amb la constitució dels préstecs, no anaven ara a emprenyar-lo.

Així mateix, per més que barrinaren entre possibles vies de recuperació econòmica, el seu destí, com a les rondalles populars, passava igualment per recalar als braços del germà menut. I és que era cap a aquesta tercera llar, cap on el destí els impel·lia. Morós en la mateixa mesura que el germà major, despacientat com ell en la desesperant resolució del litigi laboral amb la constructora, si alguna cosa caracteritzava el germà mitjà era la seua notable perseverança. Amb bones paraules i tota l´educació que era capaç d´aparençar, el mitjà dels Romero aconseguí paralitzar transitòriament l´expedient d´embargament del seu apartament després de nombroses negociacions amb l´oficina. El que Antonio no sabia era que el deute contret pel germà major, de trets endogàmics i eternitzat en infinites clàusules, no el deixaria en pau tan fàcilment, de la mateixa manera que els monstres dels thrillers que els germans llogaven al videoclub del barri sempre reapareixen al tram final de la pel·lícula amb ànsies renovades.

De fet, l´inaudit requeriment que rebé Antonio al cap de pocs mesos no feia referència al seu deute, sinó al del germà, la casa del qual havia estat ja subhastada sense abastar la quantia total del deute. Calia, doncs, acudir al principal avalador. Si amb el seu deute ja n´estava tip, amb aquesta segona escomesa, el germà mitjà ja hi desertava. -Senyor Romero, faça el favor d´abandonar la vivenda. Sabem que encara hi viu -advertí de nou l´agent judicial el dia assenyalat. Antonio, Gabriel, les dones i els fills, aquietats, escoltaren la petició des de l´altra banda. Per al mitjà es tractava d´una escena insuportable. Per al germà major, en canvi, ja era cosa feta. -Senyor Romero, per favor. Ha d´acceptar la resolució. No complique més la situació€ L´estudi de Néstor sempre estava obert de bat a bat perquè era l´única manera d´evitar l´olor de tarquim que emanava de l´inodor. Tant és: amb l´arribada dels germans, qualsevol flaire quedava ja sufocada pel factor humà. Tot i que el menut no entenia la situació, no hi havia més remei que fer costat als seus.

En tan pocs metres és pràcticament impossible encabir tantes ànimes, però tot esdevé possible amb un poc d´intenció i, sobretot, enginy. Més complex era assimilar la salvatge davallada de Gabriel i Antonio, des de la prosperitat que els havia permés adquirir una vivenda a la més absoluta pobresa que els havia deixat al carrer. Tanmateix, el pas de la fortuna a la precarietat, com a experiència i com a degradació, ja l´havia assaborit el menut dels Romero, tal com els sortilegis de les santeres colombianes saltironegen de llinatge en llinatge fins que un altre bruixot interromp l´encanteri. Des de feia alguns mesos Néstor cobrava la prestació per desocupació: el supermercat ja no el necessitava.

El reajustament preventiu garantia una possible recontractació dels assalariats inclosos a l´ERO tot i que mentrestant, durant el llarg parèntesi de l´atur, els estalvis i els ingressos s´havien convertit per al germà menut en un frustrant rellotge de sorra que solament mira endavant tot i comptant amb la ferotge avidesa d´un avenc que no deixa mai d´engolir terra. I és que la liquiditat, com el temps, s´exhaureix. Al cap de pocs mesos, el cost del lloguer esdevingué infranquejable. Idearen mil i un projectes per superar l´entrebanc, però cap dels Romero s´escaparia de la llarga llista de quatre milions d´aturats amb què el país demostrava la densitat d´una depressió sense precedents.

Entremig, les telefonades de la promotora propietària de l´estudi no abastaren el principal afectat. Feia ja un mes que Néstor no tenia mòbil. Se sabia morós, és clar, però tampoc no era cosa delectar-se´n. Tal com l´aconsellà el cosí Byron, el fet de canviar el pany potser allargaria un poc el termini. En darrer terme, quan l´enginy ravaler persisteix, és la llei la que baixa a l´arena per contagiar-se d´un mateix llenguatge. -Senyor Romero, faça el favor d´abandonar la vivenda. Sabem que encara hi viu -advertí per enèsima vegada l´agent el dia que picà la porta. Aplegats a la porta, els tres germans escoltaren una petició que se´ls antullava redundant, ja innecessària.

De menuts, a la cabana del poble, mentre llegien Los tres cochinitos, els agradava especialment el desenllaç del conte, quan els porquets maquinen al foc de la xemeneia el parany definitiu per alliçonar el llop i allunyar-lo per sempre de les propietats que li són alienes. A Madrid, tan lluny de casa i així mateix de la infantesa, tal opció se´ls presentava del tot improcedent. A més a més, al minúscul estudi de Néstor no hi havia xemeneia. Per contra, l´única casa que els germans trobaren amb xemeneia durant la dèria compradora, sobrepassava els quatre-cents mil euros. Un preu un poc irreal per a una realitat massa crua. Encuriosits, arribats a aquell decisiu instant, els germans sols volien saber si la veu que pretenia desallotjar-los era sempre la mateixa. -Senyor Romero, òbriga la porta, li demane -hi insistí, tot bastonejant el mur amb forts espetecs. En tot cas, a qui reclamava? Se suposava que l´inquilí desnonat era Néstor, el més jove dels Romero. Roda i volta, els altres germans no podien evitar sentir-se al·ludits.

El temps, irrisori com la situació, quedà aturat. Els tres germans recordaren, al llarg de la darrera catarsi, els daltabaixos de la seua odissea des d´Amèrica fins a Espanya. La fam que patiren a casa. Viure sense sabates. Pantalons apedaçats. Suc de papaia per dinar i per sopar. Microcrèdits. Penyores. La llunyania de l´hospital. El degoteig dels aiguats que mullaven les cabanes, tot podrint-ne l´estructura. Almenys hi havia, a les acaballes de l´estiu, aquells concursos de bachata que sempre guanyava algun dels Romero. Tenien traça per a la salsa.

Lluny també dels balls, l´únic concurs que els germans guanyaren a Espanya fou el de creditors; creditors com el que des de l´altre costat els aguaitava. -Senyor Romero, que no em sent? Porucs i alelats, ja no hi havia evasió possible, ni tan sols d´impostos, com a les escapatòries màgiques de les llegendes. Rememoraren, això sí, el casual atac d´un jaguar enfront de la costa caribenya. Queixals esmolats. Boca enaiguada. Potser, cap dels Romero no superava la vintena aleshores. Així mateix, desconcertats, després d´espantar-lo a força de braçades, aconseguiren fer recular el felí selva endins. Tot plegat, ni tan sols aquest ensurt podia comparar-se amb la ferocitat renovada d´un darrer enemic tan incansable com imbatible. Ni Vladímir Propp ni la seua morfologia del conte haurien pogut preveure mai res de semblant. Constància de hiena, memòria d´elefant, apetit d´orca: çò és, el súmmum de la malignitat, l´antagonista arquetípic, impertorbable, que els esperava darrere la porta, palplantat al replà de l´escala. La seua insistència, una vegada més, esdevenia una lletania: -Senyor Romero, ja l´hem advertit, tombarem la porta€