No puc saber, no sóc cap saurí de la cosa política, si serà possible un pacte «a la valenciana» a Madrid, però el trobe una solució raonable per a resoldre el joc que tenen muntat a la «villa y corte». Tinc dubtes, si aquesta hipòtesi podrà arribar a bon port, perquè la mar encara queda lluny de Madrid, tot i l´Ave, però m´agradaria que així fóra. De veritat. «Se hace camino al andar», deia don Antonio Machado. Qui vol que no hi haja un govern progressista? Mariano Rajoy. Començant per Pablo Iglesias, doncs, tots els polítics d´esquerres haurien de recordar la frase del protagonista negre de la pel·lícula Queimada, quan l´enemic anglés que l´ha derrotat, Marlon Brando, intenta perdonar-li la vida. La frase deia així, més o menys: si tu vols salvar-me, potser em toca morir.
Valore positivament l´esforç i el trellat que està posant Compromís en intentar convèncer les forces polítiques progressistes de les bondats botàniques d´un pacte a la valenciana. En faran cas? Si fora així, entraríem en un procés engrescador que ens duria a fer políticament viable una idea, la de l´Espanya plural o federal, de la qual se n´ha parlat retòricament molt, però que mai s´ha fet real, i sempre ha acabat en una frustració col·lectiva, si més no per a «nosaltres, els valencians».
Una frustració que ha portat, com a conseqüència més dramàtica, el desgovern del Partit Popular durant vint anys, amb tot el que estem veient i més que segurament no veurem mai. Ningú no ha patit tanta misèria moral en el conjunt de l´estat, col·lectivament parlant, com el poble valencià. Ningú. Ni Madrid. Perquè bona part dels guanys corruptes obtesos pel lladronici fester dels governs valencians del PP „durant vint anys!„ ha anat a parar al carrer Gènova, el «rompeolas» engavinat del Partit Popular.
Per això, si de veres el PSOE vol eixir de la situació a la que ens han abocat les majories absolutes del PP, si vol governar, Pedro Sánchez hauria d´escoltar seriosament el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i fer cas de les propostes vitals que li plantegen els diputats valencians de Compromís. També, si escoltem el que ve dient assenyadament de fa dies Joan Baldoví podem pensar que, contrariament a la dita fusteriana, els valencians ja som un país amb polítics. I amb política. Perquè vull reconèixer també el paper de frontissa eficaç de Mònica Oltra per a obrir les ventalles mentals de Pablo Iglesias.
