Sí, el Tio Canya, el de la Pobla „que vol dir el de qualsevol ciutat o poble valencians„ el que no tenia les claus de sa casa i hi havia de posar-li un forrellat nou. Sí, aquest tio de cadascun de nosaltres, enguany serà homenatjat. I jo, des de l´emoció que em provoca el sentit que té aquest homenatge col·lectiu, vull transmetre el meu reconeixement més profund als autors i divulgadors de la cançó: Vicent Torrent i tota la gent d´Al Tall. Amb el Tio Canya ens han regalat un símbol, el de la dignitat del nostre poble. I amb el conjunt de tota la seua obra, ens han aportat elements d´autoestima. Perquè, amb paraules i música, al llarg de quaranta anys ens han anat transmetent trossets d´història, de cultura i d´alegria. I també d´indignació i de dol. Per a les persones grans, i també per a les joves, el Tio Canya i Al Tall, són el germans que ens han acompanyat en les reivindicacions i en la festa. Els germans que, amb la bellesa feta música i poema, sempre amb les nostres arrels com bandera, han propiciat que molts valencians i valencianes ens agafàrem de les mans per contemplar millor l´horitzó del futur.
Per a mi, l´any del Tio Canya és l´any de l´autoestima col·lectiva. Autoestima que vol dir saber-nos posseïdors d´una llengua variada i rica, clàssica i alhora moderna, apta per a ser usada en tots els àmbits: els àmbits col·loquial, administratiu i literari, els àmbits educatiu, científic i tecnològic. Una llengua que no és ni millor ni pitjor que les altres, simplement és la nostra, expressió de la nostra cultura, construïda pel nostre poble al llarg dels temps. Una llengua que no pretèn eliminar-ne cap altra, que vol sumar i no restar. És la que necessitem per autoestimar-nos col·lectivament i la que oferim, com la nostra aportació més preada, a la cultura universal.
I, en tant que la llengua és l´expressió d´una manera d´entendre el món i està íntimament relacionada amb la construcció del pensament, jo pense que l´any del Tio Canya serà també l´any de l´autoestima com a poble valencià. Un poble que no és excloent sinó obert i acollidor i s´indigna davant de les polítiques inhumanes com la d´Europa cap als refugiats. Un poble educador, que posa tots els infants i joves valencians, els de naixement i els nouvinguts, en el centre de l´atenció política i social. Un poble que treballa per la justícia i dóna més a qui més ho necessita. Un poble que estima el seu territori, i conscient de la greu problemàtica mediambiental existent, local i global, actua amb decisió en tots els àmbits que ajuden a la recuperació ambiental i la sostenibilitat. Un poble que, juntament amb Raimon, «canta les esperances i plora la poca fe». El poble del Tio Canya.
