Estereotips, expectatives, il·lusions. Vivim oscil·lant entre diferents „i de vegades contradictòries„ perspectives de la realitat que tant defineixen el que som com ho confonen. Unes vegades ens muntem la nostra pròpia pel·lícula i altres ens agrada que ens la conten. De menuts se´ns ensenya qui és el roïn de la història, qui sempre és derrotat per l´heroi de torn, creiem durant un temps que tot està delimitat i és coherent i ens obrim a un món que dissimula tindre un ordre en el seu caos. I ho fem sense prejudicis mentres que dura la innocència, que resisteix com pot el condicionament social i cultural o s´adapta excessivament a ell.
Entre els principals agents de socialització es troben la família, l´escola i els mitjans de comunicació, i sovint comprovem com la normalització de certes actituds desfavorables és tan gran que ni les detectem. Per això és irònic que una notícia sobre una acció lògicament ètica, com és intervindre en un conflicte interpersonal per a evitar ferits, genere tant de rebombori. Així ha sigut amb el cantant Alejandro Sanz, que fa uns dies a un concert seu a Mèxic va presenciar, a la primera fila del seu públic, com un home agredia a una dona i per tal de defendre-la va detindre l´espectacle.
Milers de persones i moltes celebritats han aplaudit el seu gest, però també s´ha acusat a Sanz de promoure el sexisme benvolent (eixe que considera a la dona un ser dèbil que necessita protecció) pel comentari que va fer de «a una mujer no se le pega»; i d´estar fent un muntatge „molt desafortunat, de ser veritat„ per a netejar la seua imatge danyada fa unes setmanes per la polèmica sexista de la cançó No soy de esas de Jesse & Joy en la que ha col·laborat. El debat està, de nou, servit. Mentres, l´àmbit educatiu va sensibilitzant-se cada volta més amb la violència de gènere i els micromasclismes. Recentment, un grup d´alumnes de l´institut d´Antoni Llidó de Xàbia, recolzats per la regidoria d´igualtat de la seua localitat, ha realitzat un curt „en el que un xic és assetjat„ anomenat ¿Te parece normal? Pues al revés, tampoco.
Educar en empatia i sense condicionament per sexe és urgent. Com a exemple de com fer-ho, l´explicació d´uns pares que han acceptat, per fi, que la seua filla preferisca el karate al ballet: «No totes les princeses duen sabates de cristall, algunes van descalces i amb un karategi». A la fi del conte, esperar al príncep salvador és tan sols un final alternatiu.
