Tu eres Local», li etziba l'editor Ben Bradlee a Robby, cap de l'equip de recerca del Boston Globe que acaba de desempolsar una ancestral xarxa de pederàstia en l'església de la ciutat. Eixe últim retret es produeix en la reunió prèvia a publicar centenars d'articles que van detallar, en 2001, com en la relaxada i benpensant comunitat de Boston s'havien assumit i interioritzat els abusos sexuals de retors a xiquets. Els jerarques de l'església van ocultar la barbàrie, els advocats van pressionar per a arribar acords que diluïren els delictes i fins i tot les mateixes famílies de les víctimes expiaven als botxins, coaccionades pels seus principis de bon catolicisme, per la pròpia actitud de l'Església i per un inoculat sentiment de culpa; desemparats, també, per la desídia dels últims vigilants, la premsa, que emmotlava el relat als seus prejudicis: els pocs denunciants solien ser persones excèntriques de discurs vacil·lant que en alguns casos havien sepultat el trauma baix la beguda o la drogoaddicció; en l'altre bàndol, els violadors resultaven eloqüents i portaven l'estendard de la virtut religiosa.
Eixe últim lament, el «tu eres Local» d'un editor a un altre, és la constatació de que, en efecte, una societat sol ballar sobre la seua pròpia decadència. Resulta que Robby, un periodista que acaba de liderar amb tenacitat la croada contra la institució eclesiàstica de la seua comunitat i contra «el sistema» „com en el seu moment li va reclamar el propi director del diari„; que acaba de destapar que en tots els nivells de la societat bostoniana (religió, política, sistema judicial, les famílies) afavorien la corrupció dels seus més execrables delinqüents mirant cap a un altre costat; eixe buscador de la veritat per damunt inclús d'amistats s'adona que quan ell va ser cap de la secció de Local, cinc anys arrere, ja va rebre la carta d'un advocat alertant que els casos d'abús anaven molt més enllà dels que s'havia investigat. En aquell moment, Robby va dedicar un xicotet article un dia qualsevol en el diari i va passar pàgina.
Hi ha moltes lectures en Spotlight, una pel·lícula que potser obtinga l'Oscar si Hollywood valora la història „el guió, em referisc„ per damunt del virtuosisme tècnic del director d'una altra gran favorita com El renacido. Una d'eixes lectures, la més devastadora, és la que les respostes a la corrupció d'una comunitat, ara que el terme no ix de les nostres vides, arriben sempre tard i poques vegades són reparadores, que de poc valen els triomfalismes en detectar el focus de la malaltia perquè tots estàvem en la secció de Local fa cinc anys, que només aprendrem si acceptem que anar contra «el sistema» corrupte implica anar també contra nosaltres mateixos.
