L'home del sac

Maria, a més de ser graciosa, ben educada i creguda com la primera, era, sens dubte, la xiqueta més llustrosa del poble. Sa mare la mirava i la veia tan llustrosa que no cabia en la pell, i li vingué a la memòria aquella rondalla de l'any de la picor que les famílies pobres contaven als xiquets i a les xiquetes que menjaven massa, per fer-los entrar por i veure si, amb l'amenaça, els passava una miqueta la gana. Era la rondalla autèntica de l'home del sac, aquell que, segons diuen, anava sempre amb un sac ben gran pels pobles, els camps i les ciutats buscant xiquets i xiquetes grossets, que tingueren bona cosa de greix en la panxa i les cuixetes.

-Perquè assegura qui ho sap, que l'home del sac es guanya la vida greixant eixos de carro -deia, amb la veu molt fosca, la mare de Maria-, amb el greix que trau a les xiquetes grossetes, com tu, del...

I Maria, sense gens de por i amb les mateixes ganes de menjar coca que abans de sentir la història, esperà, rient com una campana, que sa mare li pessigara el culet, com feia sempre que li contava aquella rondalla que no hauria atemorit ni un xiquet de bolquers.

Diumenge de Rams arribà al cap de quatre dies, com aquell que diu. I tres dies de calendari després, Dimecres Sant de bon matí, els pares de Maria, com tenien per costum heretat dels seus pares, enganxaren l'haca al carro, carregaren la farina i l'oli, els ous, les carabasses, les panses, el sagí, les nous i les posts grans de coure i enfilaren el camí real, cap al forn de la tia Matilde.

Matilde la fornera i la seua cunyada, la mare de Maria, passaren el dia pastant coques i posant-les al forn i, quan acabaren, la tia Matilde, fent com qui no vol, va mostrar al germà, però sobretot a la cunyada, un collaret de perles que havia comprat aquell mateix matí a un gitano portugués que passava de tant en tant pel poble i portava joies dignes d'una princesa. La mare de Maria, que no volia ser menys que la cunyada, va creure que la seua xiqueta estaria preciosa amb un collaret com aquell i, amb el carro carregat de coques calentetes, va fer que el marit parara davant de la taverna, va buscar el gitano, feren un bon tracte i li va comprar un collaret igual igual, per a Maria.

Quan arribaren al poble i sa mare li va ensenyar el collaret que li havia comprat, li va agradar tant que Maria es conformà d'olorar l'aroma abellidora de les coques, però no en tastà cap; es va posar de seguida el collaret de perles, a pesar de les advertències de sa mare, i va córrer a mostrar-lo a les amiguetes, que devien estar jugant a l'eixida del poble, com sempre que no hi havia escola. Però es donava el cas que les xiquetes estaven jugant a sambori i a saltar la corda i Maria, molt formaleta, es va llevar el collar, no fóra cas que li caiguera i es fera malbé, i el deixà damunt del banc de pedra que hi havia al costat de la font de la Morera.

Les xiquetes jugaren com si s'acabara el món, el temps els va passar volant i, quan començà a fosquejar, se'n tornaren a casa sense gens de ganes. Maria, que vivia a l'altre cap del poble, era sempre l'última que arribava a casa i aquell dia, en girar el cantó, s'adonà que no portava el collaret de perles.

-Maria Santíssima -va pensar-, encara sort que he notat que no el porte, perquè si arribe a casa sense el collaret de perles, ma mare em mata...

Sa mare no hauria fet tal cosa però Maria, per si de cas, va córrer cap a la font de la Morera com si volguera que el sol tornara arrere per a allargar el dia; però quan arribà a l'eixida del poble ja s'havia fet de nit i no hi va veure res, llevat d'una ombra gran i més fosca que la sotana del vicari, que semblava descansar en el mateix banc on ella havia deixat el collaret. Maria frenà en sec i, amb les cames tremoloses, una miqueta per la por i una altra miqueta pel cansament, va respirar fondo i va dir bona nit.

-Bona nit, reina; que busques alguna cosa? -li preguntà una veu que eixia de la penombra; una veu fonda però serena i dolça, com la d'un home molt vellet.

-Sí senyor -va respondre Maria, amb la por que li cremava el moll de l'os, però sense perdre mai la bona criança-: busque un collaret de perles que he deixat al costat de la font, per no fer-me'l malbé mentre jugava amb les amigues.

-Vine, vine, acosta't -li va dir la veu, més melosa encara-. He vist això que dius, he cregut que algú ho havia perdut i ho he guardat al sac que tinc ací, entre els peus...

Maria dubtava; sa mare, la mestra i el senyor vicari sempre deien que les xiquetes no havien de parlar amb desconeguts ni acceptar-los regals o llepolies, i aquell home vellet tenia la veu dolça, però era un desconegut que duia un sac molt gran. Maria hauria volgut fer mitja volta i tornar a casa, cames ajudeu-me, però la por no la deixava moure ni les parpelles dels ulls.

-M'hi acostaré -digué per fi Maria, amb un filet de veu-, si vosté em diu primer quin és el seu ofici...

-No tinc ofici, reina -va dir el vell-. Recórrec el món per voluntat de Déu i confie en les persones de bon cor, com tu... Mira, veges si és el teu collaret...

L'home va obrir la boca del sac que tenia als peus i, des de lluny, Maria va creure que havia vist brillar el collaret de perles allà al fons; de manera que, a pesar que les cames li tremolaven, la boca se li havia assecat i la veu no li passava de la gola, va fer un parell de passes per acostar-se al banc i, de sobte, tot es tornà més fosc. Maria notà que tenia dificultats per a respirar i va descobrir que, sense saber ni com ni per què, estava dins del sac on, en efecte, va trobar el collaret de perles.

-Deixe'm eixir del sac, bon home, per l'amor de Déu, que ma mare, mon pare i els meus germans patiran per mi -li va suplicar Maria, desfeta en llàgrimes.

-Tal cosa no faré -li va respondre l'home, amb una veu tan aspra com el sac que Maria tocava, ara, des de dins-, perquè vindràs amb mi a recórrer món i m'ajudaràs a fer fortuna.

-I m'obrirà la panxeta per a traure'm el greix? -va preguntar Maria, que, en aquells moments, notà com el sac es movia perquè l'home, després de carregar-se-la a l'esquena com si fóra una palla, s'havia posat a caminar.

-No, si no em fas parlar -li va assegurar l'home, mentre fugia del poble, a bon pas, per sendes amagades-. Anirem captant pels pobles, amb tu dins del sac, i quan jo t'ho diga, cantaràs.

Déu sap quant de temps després, Maria va notar que l'home es parava. Ella no sabia ni en quin dia estava; però mentre els seus pares la buscaven, l'home del sac havia arribat a un poble en festes i hi havia parat per a trucar a la porta de la primera casa que va veure.

-Ave Maria Puríssima, senyora ama; una caritat, per l'amor de Déu... -va dir, quan una dona li va obrir la porta. I, sense esperar la resposta, l'home del sac va ordenar, amb veu de tro:- Canta, sarró!

Maria, que ja estava ben alliçonada, entonà una cançó molt trista: -Ai, amb quina pena cante, ai, mareta del meu cor, per un collaret de perles que em vaig deixar en la font.

La dona, en sentir que el sac, com si fóra cosa de màgia, cantava amb veu dolça i melangiosa, d'àngel, va donar un quinzet al propietari d'aquell sarró tan singular. L'home del sac va somriure, li va dir gràcies i va seguir avant.

Així anaren rodant la Seca i la Meca: ara un poble en fira, ara el soterrar d'un home ric; avui en el bateig d'un hereu, demà en la verema d'un mas... Setmanes i mesos camina que caminaràs sense que per la boca de Maria passara un rosegó de pa: només bevia un gotet d'aigua cada dia i menjava herbes que l'home del sac recollia pel camí. Els seus pares ja havien perdut l'esperança de trobar-la, però la recordaven a totes les hores del dia, sobretot quan hi havia un bon dinar o un meló dolç com l'arrop.

L'home del sac sí que volia fer fortuna, però no en tenia mai prou, i Maria, que s'havia quedat en la pell i l'os, ja no tenia esma ni per a cantar; de manera que, a voltes, quan arribaven a un lloc i el sac no cantava de grat, aquell malvat li pegava uns bons colps i Maria cantava encara amb més pesar. Però com no hi ha mal que cent anys dure, un dia la sort de Maria va canviar; quan ja feia un any que la xiqueta vivia dins del sarró. Havien arribat a un poble que es preparava per acabar la Quaresma. L'home del sac va pensar que, si volia saber quines dones del poble eren les més caritatives, hauria d'anar a missa per veure què donaven a l'acolitet i com que no feia bé que hi anara amb el sac, va trobar un forn obert i li preguntà a l'ama si el podia deixar mentre anava a oir missa.

-Deixe vosté el sac ací, bon home, que ningú el tocarà -li va dir la fornera.

I l'home del sac el va deixar a l'entrada del forn, on arribava clarament l'aroma de les coques que s'hi coïen en aquells moments.

Maria no tenia esma per a cantar ni per a queixar-se, però el seu nas recordava molt bé l'olor d'aquelles coques perquè eren, tan cert com les ganes que tenia ella d'eixir del sac, les coques de sa tia Matilde. La xiqueta volgué cridar, però no podia; va voler cantar, però no li eixia la veu; va voler tombar el sac, però no tenia prou força... De manera que es posà a pensar i, per fi, es va llevar el collaret de perles, el va fer passar pel foradet que l'home del sac li deixava per poder respirar, i va començar a moure'l.

Una dona que pastava el va veure i ho va comentar amb la fornera, i ella, en reconéixer el collaret, va obrir el sac sense pensar si feia bé o no, i hi va descobrir la seua pobra nebodeta, que feia llàstima, tan primeta com s'havia quedat.

Les abraçades foren de no dir, com l'alegria de Maria, de sa tia i de l'oncle forner, que va aparellar l'haca de seguida, per anar-se'n al poble a tornar a la germana la nineta dels seus ulls; però abans, per enganyar l'home del sac, hi posaren dins la bacina del comú, plena de gom a gom, i tornaren a lligar-lo com abans. Així, quan l'home hi tornà, tot sompo, d'oir missa, va recollir el sac, no notà que gotejava i se'n va anar sense dir ni mitja paraula.

Mentre eixia del poble, li pareixia que Maria pesava una miqueta més que aquell matí i, quan ja havia fet bastant camí, li va ferir el nas l'olor que solen fer les bacines plenes; aleshores, l'home del sac parà, va obrir el sac i hi trobà la bacina, que feia tanta pudor que el tombà de tos i diuen que, en pegar-se amb una pedra contra el cap, va morir en l'acte.