Una interferència que, des de fa uns pocs anys, ha entrat amb massa força en la parla de bona part de la joventut és el verb castellà «pringar». No hi ha cap necessitat d´adoptar com a préstec eixa forma, ja que en tenim de ben genuïnes i vives encara en moltes zones i en gent de mitjana edat en amunt per a expressar el significats que en castellà té la forma esmentada.
El nostre verb que més o menys diu el mateix que «pringar», en sentit figurat, és «enviscar». En sentit literal, concretament, significa»untar amb visc (o envisc) palets, trossos de junc, de vimen, rametes i altres bastonets per a caçar pardalets» i en general, «untar de visc». El verb ve del substantiu «visc» (o «envisc»), que és la matèria apegalosa treta de l´arbust del mateix nom i que servix per a la finalitat descrita de capturar ocells, cantadors principalment, que queden apegats als elements untats, però vius. També ens envisquem quan ens embrutem amb una matèria greixosa o apegalosa. Quan canviem la roda del cotxe quasi sempre ens envisquem. I si fem la prova de canviar l´oli o els líquids dels frens, de la direcció, o d´altres depòsits, l´enviscament estarà assegurat. Els mecànics, en conseqüència, porten sempre el «mono» enviscat, i les mans no cal dir-ho. Alguns desmanotats quan intentem fregir alguna cosa també acabem enviscats. En sentit figurat «enviscar» té el mateix que el «pringar» figurat, que s´interferix en la parla de la jovenalla. És a dir, fa referència a «embolicar-se o embolicar algú en un negoci o assumpte complicat, problemàtic o poc decorós». Els corruptes són gent ben enviscada, que fins que els han pillat semblaven gent impol·luta. Però també hi ha persones ben honrades que, per excés de confiança, han sigut enviscades, per exemple, per posar firmes en préstecs dubtosos.
Una paraula de certa semblança a «visc» o «envisc» és «viscor», mot al qual l´Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat definitiva carta de naturalesa normativa. Abans el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV, IIFV, Bromera, Lacreu), el SALT i el diccionari de la RACV, ja l´havien inclòs en les seues pàgines, en reconeixement del seu ús i condició ben genuïna. Segons la majoria d´estos diccionaris, «viscor» és «qualitat de viscós, apegalós, matèria viscosa, viscositat», com el visc o l´envisc, entre altres matèries apegaloses. També pot fer referència a ´frescor intensa de l´aire». No obstant això, en moltes zones valencianes, la «viscor» té també una altra accepció, com és la de «picor més o menys intensa, produïda, sovint, per alguna polseta en suspensió» o el «frec o contacte amb elements aspres» com poden ser la palla després de la trilla, la pols al moldre els cereals; i també «picor general per causes naturals». «L´aire porta molta pols, quina viscor que tinc!» Per cert, que «viscor» és d´una morfologia molt nostrada, com ho són «amargor», «bellor», «dolçor», «foscor», «grandor», «guapor», «lletjor», «maror», «tendror», però d´això en parlarem un altre dia.
