En un banc de l´avinguda, una dona arrugada com el mocador que prem a les mans, alça lentament el cap i mira amunt. La seua vista ha encongint tant en els últims anys que més que contemplar la massa de núvols negres, el que fa és ensumar-la. Endevina que prompte refrescarà i una tremolor la recorre de cap a peus. No li ha agradat mai l´hivern; ella sempre ha sigut femella d´estius de braços despullats i pitrera a l´aire. Ha gaudit amb fruïció del braser del sol, del cel i dels riures. Sí, la dona de pergamí també ho recorda això: abans reia. Molt. Abans. Nota com les llàgrimes li humitegen la mirada i el cor. Fora, comença a ploure sobre la vida.
Un ancià de mirada líquida avança encorbat, sense ganes, alié al riu de cossos que li passa a la vora i en el qual ell és una illa deshabitada per l´amor. Sembla un joguet fràgil, com un tren de llanda depositat sobre uns raïls rovellats que algú fera avançar amb una lleugera espenta a l´esquena. Qui guia aquest home exhaust? La voluntat? La rutina? El vent? Tot d´una, amb un moviment del gaiato, aixafa un tros de periòdic que continua movent-se, rabiós per l´empresonament inesperat; el vell li parla. Li pregunta on va i li suplica que reporte a la filla que viu al nord la seua solitud espessa i mortífera. En acabant, amolla el paper i, vençut, reprén el seu viatge cap a l´oblit infinit.
Un individu ben mudat es mira a la vitrina d´una botiga de roba de l´avinguda. Es repassa de dalt a baix i de baix a dalt, amb parsimònia i delit. Es felicita per l´aspecte contundent de les cames i per la pressió del pit sobre la caçadora de pell. Mesura el pes de l´anell que li atrapa el dit i la lluentor de les botes de cuir que clamen pertot arreu que ha arribat al cim de l´escala social i que hi ha plantat el seu estendard. Quanta satisfacció li regolfa pels ulls!
De sobte, abandona la contemplació i es llança a recórrer la vorera dreta de l´avinguda, per enèsima vegada aquell matí. No es deté ni un segon en el seu trajecte metòdic, ni tan sols per esperar l´anciana que intenta seguir-lo, amb passos tan diminuts que semblen punts suspensius sobre el terra ara mullat. Ella sap que no ho aconseguirà, però s´esforçarà, un dia més, per retallar la distància que la separa del fill.
Parada en un cantó de l´avinguda, m´aparte per deixar que passe el temps. Fer-se major deu ser això, pense: caminar sense repòs a la recerca d´allò que vivia a la teua vora.
