De les plagues de llagosta al nostre país tenim notícies des de l´antiguitat i han estat habituals, encara, fins fa ben poc. Les llagostes, en forma de plaga, s´originaven a diverses zones d´Andalusia i del regne de Castella, i als Monegres, a Aragó, i eren portades pels vents càlids de l´estiu a les terres valencianes. Apareixien en primavera o estiu, i devoraven quasi tot el que trobaven al seu pas. El 1410, a la ciutat de València s'organitzaren els homes per anar a matar-ne, segons un dietari manuscrit encara inèdit. El 1547 hi hagué una plaga a l´Horta i l´any següent es va repetir, segons el dietarista Jeroni Sòria. Venien del sud, del regne de Múrcia. Com la del 1756, que pel juliol ja es trobava a Xàtiva i a la Ribera i avançà encara més al nord, tot causant destrosses importantíssimes en els conreus.
Les autoritats de Madrid, davant la desgràcia del 1756, només van enviar una Instrucción on s'explicaven algunes fórmules rudimentàries per tal de destruir tants d´aquells insectes com fos possible i tants dels seus canuts „els ous d´on tornarien a nàixer l´any vinent„ com es pogués: xiquets amb paranys, gallines i aus de corral menjant-se les llagostes, obrir séquies per inundar camps, cremar-les... Poca cosa. El poble, mentre, celebrava processons i rogatives. A Xàtiva, el Crist del Carme va ser portat a la Seu, com en els casos de major necessitat de la ciutat. A Ontinyent es feren pregàries públiques. Algemesí va traure la Mare de Déu de la Salut, en processó, pel terme. Alzira exhibí penitents que es disciplinaven, amb assots, fent-se sagnar les espatles. Els termes de cada poble eren beneïts pels capellans locals. Però, tanta manifestació de fe i de pietat, de poc aprofitava: les llagostes se n´anaven quan ho tenien programat per la naturalesa.
La situació d´impotència davant una catàstrofe com aquella, devia ser terrible. La incomprensió del fenomen devia ajudar més encara. La ressignació seria l´única eixida possible. En anar-se´n la plaga, l´Església aprofitava la circumstància per fer-se més forta, anunciant que la seua intervenció havia estat decisiva i creant la sensació de culpa en els fidels. El poble s´ho miraria de maneres molt diverses. La desgràcia aprofitava per demostrar la capacitat de lluïta d´una societat com aquella. I, encara, aprofitava per esperonar l´estudi de les causes i l´origen d´aquelles catàstrofeses. Queden, però, els testimonis escrits: relats de la misèria i de la por.
