Com explicar allò seriós i profund amb situacions, en aparença, insignificants? Milan Kundera sap conjugar a la perfecció els dubtes més transcendentals de l´home amb les situacions més quotidianes. I ho fa amb una gran capacitat pedagògica i amb la naturalitat que requereixen aquestes qüestions: la pèrdua del sentit de l´humor, la desaparició de la capacitat per a la broma s´aborden precisament així en aquest llibre, des de la ximpleria, la ironia i l´extravagància. Al més pur estil Kundera, se´ns presenta una novel·la coral, on tots els personatges són els actors principals d´aquest calidoscopi. L´autor aconsegueix així mostrar tot un ventall de perspectives dels esdeveniments. És, per tant, una novel·la que ben bé podria no ser-ho. En podríem dir assaig novel·lat, on s´exposen fets, reflexions, trobades casuals i salts temporals, tot amanit amb humor i sarcasme: hi ha una malaltia fingida, l´obsessió pel melic, una dona impossible i un Stalin filòsof.
Al capdavall, l´autor pretén, sense floritures, mostrar allò que som: també un producte del que els altres veuen en nosaltres. I aquest fet no deixa de ser còmic als ulls de l´espectador, i només en la comicitat i el bon humor té la seva significació plena. L´acudit i la broma són la màscara de les angoixes individuals, petits successos insignificants, microcosmos que, sense voler deixar de costat la individualitat, es busquen els uns als altres per trobar aixopluc.