El 14 d´abril és la data que, a casa meua, es dedicava a recordar que tal dia com aquest havia estat proclamada la República. Jo era xiquet, i no sabia el significat d´aquell nom, per bé que el vinculava a la veïna França, i a una bella jove amb una barretina al cap i embolicada en una pecaminosa i alhora suggerent bandera tricolor.
El vinculava igualment a una cançó, la Marsellesa, que solia cantar en francés, i en veu baixa, perquè l´havia apresa de memòria, a força de llegir-ne la lletra al llibre d´Assimil on estudiava aquest idioma que trobava musicalment amable fora en la veu amarga d´Édith Piaf o en la dolça de Françoise Hardy. Jo era aleshores un adolescent i estava enamorat de tot el que vinguera de París.
La meua mare, tanmateix, la solia cantar en castellà, amb una lletra que començava precisament esmentant aquest data feliç. Ma mare em digué en una ocasió que la lletra de la Marsellesa la sabia perquè l´havia memoritzada en llegir-la en un fullet de tres colors que llançava una avioneta, mentre ella i altres xiques collien bajoques al bancal. Se n´anaren totes corrents cap a la plaça major, ben contentes, pensant que començava una nova vida per als treballadors i les treballadores. La plaça estava plena de gent i es cantaven cançons alegres i eufòrics crits de llibertat. Va ser bonic, deia ella. Però tot allò bonic de veritat, pel que sembla, dura poc, deia ella, com a remat d´aquell record de joventut.
A ma casa, doncs, el 14 d´abril es celebrava en secret, amb un tast anisat i un punt d´amargor. Potser per això, quan s´acosta aquesta data primaveral, em revé aquest record republicà, dolçastre, nostàlgic d´un món desconegut, llunyà.
En aquests darrers anys, el record d´aquell dia abrilenc se´m fa més present encara, i se´m barreja sense voler amb un altre abril republicà, perfumat de clavells, que hi hagué a Portugal més tard. I dic que m´he fet vell entre republicans brindis secrets, somniant un país millor, més culte, més lliure i més just, del que m´ha tocat viure en aquesta trista pelleta d´un brau escarransit. Perquè resulta patètic veure la poca traça i la comèdia dels polítics actuals que a Madrid no paren de parlar per a no dir ni fer res. Res de trellat, ni de profit. Bla, bla, bla. Només saben que tirar-se culpes l´un a l´altre, com monyicots. Les culpes del seu fracàs.
