Des de fa uns pocs anys s´ha popularitzat el term «escrache», un vocable procedent del castellà d´Argentina, que, entre altres possibles accepcions, fa referència a «manifestació davant el domicili particular o laboral d´algú per retraure-li públicament el comportament o la responsabilitat en un problema social». Si es vol utilitzar en un text escrit en valencià-català s´ha d´escriure marcat, en cursiva o entre cometes. La traducció a la nostra llengua, que oferix algun mitjà, seria «escarni», però crec que eixa paraula no precisa amb total exactitud el significat concret de l´«escrache» argentinocastellà. Però els mitjans (de comunicació o, tal volta, acadèmics) potser trauran alguna adaptació, habilitació o un terme que precise molt millor que «escarni» eixes accions no massa agradables per a ningú, tampoc per a qui les realitza.
Per si servix, apunte un terme, que ja havia tret en una columneta de fa dos anys, que té a vore, encara que amb algun matís diferenciat, amb les accions del mediàtic «escrache». Es tracta del vocable «aüc», que pot significar «burla feta amb crits, xiulits i soroll». Amb més aproximació a l´acció de l´«escrache», tenim el verb derivat «aücar», que, d´acord amb una de les definicions del Diccionari català-valencià-balear, és «acompanyar o perseguir algú fent-li grans crits, sia per riure-se´n, sia per obligar-lo a anar-se´n o per molestar-lo de qualsevol manera». El Diccionari normatiu valencià (AVL) descriu eixe verb com a «esbroncar, fer crits o xiular (a algú) com a burla o escarni per fer-lo fugir», «Van aücar el ministre». Per la seua banda, el Diccionari de l´Institut d´Estudis Catalans el definix com a «perseguir a crits», «insultar, escarnir a crits».
Crec que tan nostrada, genuïna i general paraula, amb entrada en tots els diccionaris de referència, es mereix un lloc en els registres dels mitjans de comunicació, i no sols en el llenguatge familiar i/o col·loquial. Eugeni S. Reig ja alertava que era un terme en perill d´extinció en VPE i també, més recentment, en El valencià de sempre, i reivindicava el seu ús normal. Jo també el reivindique i quan aüquen algun corrupte podem dir-ho així i escriure-ho sense cap temor normatiu. Tan desagradable com el verb comentat és «aürtar», que significa, entre altres pròximes accepcions, «llançar-se bruscament contra algú o alguna cosa, envestir impetuosament», «S´aürtà com una fera contra els que intentaven reduir-lo». També «atiar o incitar un gos contra algú», «Vaig anar a cobrar-li l´arrendament i em va aürtar els dos gossos que té, a l´altra aniré amb l´alguatzil». En algunes zones té també un sentit figurat, de certa rebel·lió domèstica «El meu amic Pasqual té mala sort en els estudis del fill, cada vegada que li recorda que ha d´estudiar més i no estar tan enjogassat, Pasqualet se li aürta». Ara a alguns càrrecs polítics, encara en actiu alguns i altres retirats prematurament per mor de les urnes o dels jutges/Guàrdia Civil/policia, de vegades els aüquen. Pobres. Jo preferiria que no els aücaren, ni que foren aürtats, però que tornaren el que han robat, i a la gàbia.
