Si ja El castell de la puresa -el seu poemari anterior en català publicat el 2014- fou rebut per la crítica com un dels grans llibres de l´autor, què podríem dir ara de Marinejant? Pel que a mi respecta, i si ens atenyem només a gustos personals, reconec que aquest darrer llibre és per a mi, abans que allò que podríem dir un tour de force -Gimferrer no necessita d´aquestes demostracions de poder: tota la seua obra és l´asseveració d´un gran poema-, un enlluernament constant que ens fa tenir la mirada a prop de la ceguesa, com un vers disparat amb precisió: és la llum i el foc allò que ens fa mantenir alçades les parpelles, però també la por a la fosca i a la tenebra, en una lucidesa atenta.
Tot i que en el pròleg Giuseppe Grilli ens informa que el llibre està escrit -talment un diari poètic- al bell mig d´uns dies d´obligada malaltia -operació i rehabilitament inclosos-, aquests indicis no hi apareixen massa, o, en tot cas, no apareixen com a definitoris, almenys com una estricta evidència. Tanmateix, d´alguna manera, sí que hi ha un Gimferrer que pren una veu més íntima, més personal, que als seus llibres anteriors, un dir que ja amb la tria del títol assenyala el fet de travessar una mar d´aigües profundes. Un producte artístic i vital alhora: potser és en aquest sentit que cal entendre la citació inicial de Carles Riba i la referència a uns versos potser massa humans
