Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Memòria històrica

Serenus Zeitblom, narrador testimoni de Doktor Faustus de Thomas Mann, escolta atordit els àngels de l´infern que deixaran caure les bombes sobre la ciutat alemanya de Munich com un càstig diví. Moltes dècades després, W.G. Sebald denuncia la barbàrie comesa pels indiscriminats bombardejos aliats sobre milers de víctimes civils que acabaren soterrades en immensos camps de runes. D´una visió a l´altra, hi ha un substancial recorregut en la conciència del poble alemany des de les acaballes de la 2ª guerra mundial. Als anys 60, la fulgurant crescuda econòmica de l´Alemanya Federal havia aconseguit el miracle d´alçar un país devastat. La fórmula d´eliminar de la ment un passat terrorífic i vergonyós per construir un nou futur, auspiciada per la geopolítica i la democràcia cristiana essencialment, semblava exitosa. La intel·lectualitat alemanya, però, respatllada per una joventut compromesa, advertia que el benestar no es traduïx en termes econòmics. La imatge de Hans Schnier, personatge emblemàtic de Heinrich Böll, creuant, amb el pilot automàtic, les asèptiques avingudes del seu Bonn natal, anorreat per una societat hipòcrita, és simptomàtica. Quan, l´any 1999, ingressa en l´Acadèmia Alemanya de la Llengua i de la Poesia Sebald, autor de Pútrida pàtria, autoexiliat voluntari i voluntari viatger d´un impossible «ritorno in patria», es tanca el cicle dolorós de l´assumpció honesta de la història.

El 1985, deu anys després de la mort del dictador, a les rodalies del Rico Pérez d´Alacant, en el partit que Espanya juga contra Finlàndia, es repartixen banderes nacionals amb simbología franquista que després onejarà al vent. No hi ha cap Guss Hiddink que se n´adone. Trenta-dos anys després de la mort del dictador, s´aborda oficialment la qüestió de la simbologia franquista en carrers i places públiques, iniciativa que comporta, increïblement, una série d´indigestes polèmiques polítiques i periodístiques. Potser, a hores d´ara, són obstacle uns polítics que no saben crear les bases d´un diàleg sincer i un ensenyament humanístic arqueològic. Oblidar-se de l´essència del nostre fet històric, una dictadura que durà quaranta anys, és assumir la necessitat d´una penitència d´intolerables connotacions bíbliques i és abonar el camp a les màximes herències que tenim del dictador: el cinisme polític i l´atonia del ciutadà, origen dels problemes de la nostra societat actual.

El meu pare morí el 1974 i no sentí mai l´emoció continguda que, anys després, el xiquet que jo era, des de la finestra estant, advertia en l´incesant degoteig d´homes i dones que entraven i eixien, per primera vegada, del col.legi electoral. Són detalls i és un fet inoblidable que fan impossibles les escaramusses esclatades per la iniciativa sana d´encarar-nos amb el nostre passat.

Compartir el artículo

stats