Raquel, els Reis li van dur una bici que vola. Tenia la mateixa aparença que una bici normal, els dos pedals, el manillar, les rodes, el selló... però aquesta bici podia volar i les altres no. L´únic problema era que els Reis, amb tot el tràfec dels regals i tot això, s´havien deixat el llibre d´instruccions a l´Orient i Raquel no sabia com fer volar la bici que vola.
Però Raquel era una xica amb recursos i va decidir fer volar la bici que vola, amb llibre d´instruccions o sense. No li feia falta! S´ho apanyaria sola. Abans de res va traure la bici al carrer, hi va pujar al damunt i va començar a córrer carrer avall. Va agafar una gran velocitat, però de volar, res de res.
Però Raquel era constant i cabuda, així que ho va tornar a intentar. Hi pujà al damunt, posà els peus a terra i, sense moure´s del lloc, va començar a bellugar els braços amb totes les forces. Total, si els ocells ho feien, també ho podria fer ella, no? Doncs, no. La bici que vola no es va moure del terra ni un mil·límetre.
Raquel es va posar trista i tenia ganes de plorar. Però li va venir una idea genial, potser si alçava la bici amb les mans i la tirava enlaire, començaria a volar i ella hi podria pujar d´un bot. Pensat i fet, va agafar la bici i amb totes les forces que tenia la va tirar cap amunt. Només la va poder alçar un pam de terra, però als pocs segons va tornar a caure amb un gran estrèpit. No havia volat. Damunt, se li va trencar un pedal. Ara sí, va decidir començar a plorar.
Quan se li van acabar les llàgrimes, una altra fantàstica idea li va passar pel cap. I si la bici que vola necessitava carburant per a funcionar? Era evident, com no ho havia pensat abans! Es va alçar ràpidament de la vorera, entrà a casa disparada i n´eixí amb un pitxer ple d´aigua de l´aixeta. Ràpidament es va trobar amb el primer inconvenient, on era el forat del dipòsit? No el va trobar. Però va pensar que possiblement no tenia dipòsit, així que va tirar l´aigua per damunt de les rodes. Emocionada, es tornà a asseure damunt del seient mentre el cor li bategava a cent per hora i esperà que la bici s´enlairara. En efecte, allí no es va moure res. Havia tornat a fracassar.
Estava tan trista i enfadada, que va decidir oblidar-se de la bici. La va tancar i se´n va anar a jugar al parc, encara que no poguera volar.
Però aquella nit Raquel no deixava de pensar en la bici que vola i en com la podria fer volar. Fins al punt que va somiar que pujava a la bici i eixia per la finestra de l´habitació i volava per damunt de tota la ciutat. Les persones semblaven formiguetes i els cotxes eren com els que ella tenia per a jugar al parc. Passava entre els núvols, que feien gust de cotó de sucre, el que li compraven els pares quan anaven a la fira, i per poc no s´estavella contra el campanar de l´església. Però quan més a gust es trobava, va sonar el despertador i es va haver d´alçar per anar a l´escola.
Va passar tot el dia pensant en el seu viatge. És que va ser molt bonic. Quan tornà a casa agafà la bici i la pujà a l´habitació. Després del somni se la tornava a estimar. Una vegada allí, va tancar la porta amb forrellat, va obrir la finestra de bat a bat i va pujar a la bici. Al moment, va començar a enlairar-se i va eixir per la finestra de l´habitació i començà a volar per tota la ciutat. Les persones semblaven formiguetes i els cotxes eren com els que ella tenia per a jugar al parc. Passava entre els núvols, que feien gust de cotó de sucre, el que li compraven els pares quan anaven a la fira, i de poc no s´estavella contra el campanar de l´església. Però quan més a gust es trobava, la bici va girar i va tornar a l´habitació.
A partir d´aquell moment, Raquel va entendre que aquella bici només faria els vols que ella somiara a la nit. I ben pensat estava molt bé, faria dos viatges, un de nit i un de dia.
