No puc negar que sent un cert orgull quan veig que algú que ha passat per les meues classes fa alguna cosa bé. No perquè jo pense que he influït sobre aquella persona, amb la meua docència, sinó perquè m´ompli de satisfacció comprovar que els alumnes que han estudiat amb mi „als quals he hagut d´examinar de literatura i potser d´alguna altra herba més„ van fent. Llauren el seu camí i, per sort, amb una decisió que, en molts casos -i tenint en comptes la situació que hem viscut i la que encara vivim-, els fan dignes d´admirar.
Quan jo era jove „vull dir: molt més jove„, els pocs que cantàvem lletres de Llach
„imitant-ne l´accent i tot„ o de Raimon, ens trobàvem en concerts d´aquells cantautors de la Nova Cançó i tot tenia un aire de «clandestí» „o, més bé, del record de la clandestinitat„, perquè encara no sóc tan vell. Amb el temps „i malgrat la que supose poquíssima ajuda de les institucions valencianes passades als cantautors en la nostra llengua„, noves generacions de joves varen aprendre a cantar sense complexos „i sense imitar accents„ en la seua llengua. Al principi sonaven una mica estranys. Sonaven estranys com la televisió en valencià „desapareguda„ i perquè a la gent més gran no els era habitual tot allò. Però, a poc a poc, això va canviar: gent que cantava en la seua pròpia llengua, amb el Tirant de Rock i, després, amb altres festivals pertot arreu del país, han anat omplint de sons l´aire de les notres terres. I un d´ells „i que em sembla destacable„ és Pau Alabajos. Alumne meu a qui vaig explicar coses de literatura medieval i moderna „que deu haver oblidat, segurament, quasi en la seua totalitat„, veure´l, ara, covertit en un cantautor de l´estil de Llach „de qui tinc un autògraf per algun lloc i n´és l´únic que tinc„, escoltar la seua música i la seua veu „quan a classe era un xicot més bé discretíssim„, m´alegra. El seu últim treball „L´amor i la ferocitat, d´aquell vers de l´Estellés„ és una delícia.
I, per molt «romàntic» que puga semblar, a mi encara se m´ompli el cor quan sent allò de «Seràs l´ocell i seràs la bandera». Perquè en aquests temps, és un goig poder comptar amb gent com Pau „i d´altres„ que es converteixen en ocells i en banderes i ens fan creure
„malgrat polítics, bisbes i gent rància„ que tot està per fer i tot és possible, com deia un altre vers. O, com diu el mateix Alabajos en una altra cançó seua: «som lliures d´escriure / el nostre destí».
