Ara estem en periode electoral però les moltes eleccions hagudes, unides a la situació de crisi política i a les possibilitats de canvis, ens porta a una situació de campanya permanent. I tot això ha fet proliferar la política espectacle amb la consegüent banalització. No ve d´ara. Als USA, fa temps que la teatralització forma part de les aparicions públiques dels polítics, trivialitzant el discurs i potenciant allò anecdòtic i efectista, ben alimentat pels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Uns i altres, mitjans i xarxes, són eines que poden ser utilitzades amb sensibilitat i rigor i contribuir a la informació veraç i entenedora. O a tot el contrari, és a dir, contribuir a la perversió del concepte i l´acte polític.
En el nostre cas i referint-nos a la TV, hi caldrà distingir diferents tipus de programes i de professionals. Perquè juntament amb la qualitat i dignitat d´alguns, hi ha uns altres que fan de la política un espectacle televisiu, tant en format debat/tertúlia com en format reportatge/entrevista «humana». Són aquells que fan el que denominaríem shows polítics, tot utilitzant recursos de la premsa rosa o groga. En el debat, per tal d´enganxar l´espectador, es comença anunciant prèviament i de manera repetitiva els temes a tractar, tot dotant-los d´una exagerada càrrega dramàtica. I després hi ha l´actuació de determinats periodistes convertits en protagonistes del programa que tenen el paper de demonitzar o elogiar els polítics o partits en qüestió. Són personatges que desperten odis o simpaties i propicien una confrontació maniqueista irracional que farà prendre partit a l´espectador. La confrontació és una mena de fil conductor. Però no està basada en argumentacions sinó en afirmacions ràpides, tallades, i en l´ús de l´insult i la desqualificació que condueixen a la sobreactuació i provoquen una tensió emocional irracional.
L´altre format, el del reportatge o entrevista anomenada «humana», el que fa és substituir el contingut polític per l´anècdota i la simplificació. No debades aquestes entrevistes «humanes» solen oferir-se en magazins intranscendents i programes «rosa». En definitiva, espectacles polítics que alteren la realitat i redueixen la complexitat de la vida a un simple tòpic. Una «teledemocràcia» que, a diferència del que diuen pretendre, impedeix l´anàlisi crític, impulsa la irracionalitat i, en conseqüència, el sotmetiment inconscient a un totalitarisme televisiu artificiosament emocional.
El pitjor de tot és l´aquiescència, i fins i tot el promoure-ho, dels polítics, alguns dels quals s´hi troben com peix a l´aigua. És patètic veure com se sotmeten als temps de la publicitat, com fan exhibició de suposades habilitats i com apliquen eslogans comercials a les propostes, fins arribar a imitar catàlegs comercials de grans multinacionals.
