El volíem verd
T´imagines un riu sec que transcorre pel mig d´una gran ciutat? En tot cas alguns regalims d´aigua, rierols diminuts, l´ocupen pel mig deixant a un costat i altre unes amples vores de terra i algun canyar. Imagina´t en aquestes vores amples una petita ciutat de barraques, allò que en diem «xaboles», fetes d´atovons, llandes, cartrons i uralita, i uns xiquets mig nuets saltant i jugant per espais semblants a carrers. Algun ruc nugat a una porta, gossos i gats deambulant i mosquits, molts mosquits.
Imagina-t´ho tot des de dalt, des d´uns 8 o 9 metres d´altura, des de la barana que mostra el riu.
I si és dijous, en un ample del llit d´aquell riu, uns centenars de metres allunyat de les barraques veuràs un mercat de cavalleries. Homes i jovenets fent tracte. Els venedors, bàsicament de raça gitana, amb capell negre o gorra. Generalment ben vestits. Alguns porten vares. Els joves amb els cabells lluents de brillantina. Els compradors, homes de mitjana edat, alguns amb brusa negra.
T´ho has imaginat? En quina ciutat diries que et trobes? Et donaré més pistes. Les torres dels Serrans són ben a prop, a una banda del riu i a l´altra banda hi ha el Museu de Sant Pius V i els jardins dels Vivers.
Ho has endevinat. Es tracta de València. Una València de final dels anys 40 o inicis dels 50. Barraques d´aquelles ?em referisc a les «xaboles» no al bonic habitatge típic de l´horta que l´especulació urbana ha fet desaparéixer?, n´hi havia en molts altres barris, però jo vull referir-me especialment a les del riu.
I ara et parlaré del clima, del clima del nostre País, del clima mediterrani. Passa que com deia Raimon «Al meu País la pluja no sap ploure; o no plou i és la sequera; o plou molt i és el desastre». Doncs mira, un d´aquells anys va ploure molt i hi va ser el desastre perquè l´aigua omplí tot el llit del riu i s´endugué les barraques, molts animals i algunes persones. Però el cas és que en passar allò tornà a haver-hi barraques i gent, encara que en menor quantitat, i l´any 1957, novament el riu Túria es posà brau, molt brau. València sencera s´omplí d´una aigua fangosa. Molts barris s´inundaren completament. Talment com referí en el segle XI en els seus versos, el poeta àrab d´Alzira Ibn Khafaja al·ludint a una inundació d´aquella ciutat:
Onades de fang, el mar de la riuada.
El cel no pot parar de plorar llàgrimes.
Badats, humiliats els edificis,
són captius, caient als peus del tirà.
I és que aquell any 1957 va ser el riu Túria però al llarg dels segles de la nostra història hi ha hagut moltes riuades. Unes vegades era el Xúquer que inundava la Ribera i unes altres era el Segura que omplia d´aigua el Baix Segura. I també es desbordaven xicotets rius i barrancs. Els nostres rius, habitualment escassos d´aigua, es tornen braus amb les pluges intenses si plou per la seua capçalera o pels vessants.
Aquella riuada que omplí la ciutat de València d´aigua i fang i s´endugué a la mar tantes coses, incloent-hi vides humanes, va fer pensar en una solució definitiva a aquest problema. Hi hagué diverses propostes. Una consistia a dragar el llit per augmentar-li la cabuda d´aigua. Unes altres consistiren a desviar el llit del riu pels afores de la ciutat. I és així com sorgí el Pla Sud i es dugué a terme l´obra de desviació que ara hi ha: el riu nou.
Però quedava lliure el llit del riu vell. Assentaments de persones ja no n´hi hagué i hom es plantejà com traure profit a aquell espai. Les idees especuladores no hi mancaren. Una va ser la d´unir l´aeroport de Manises amb el port de València construint per allí, pel llit del riu, una autovia. I encara hi restaria espai per edificar cases als dos costats. També hi va haver qui proposà de combinar allò amb aparcaments i és clar!, encara hi cabria algun jardinet.
No puc assegurar-te si aquelles propostes, defensades per uns quants grups pròxims al poder establert en aquell temps, arribaren a ser projectes concrets amb plànols inclosos o no. No ho recorde. El que sí que recorde és que hi hagué una forta contestació. La ciutadania va respondre, com es podia respondre en aquella època de manca de llibertats: amb escrits, amb demandes, cercant veus que no resultaren sospitoses als qui manaven, per tal de presentar-hi propostes alternatives. I un bon dia aparegué l´eslògan «El llit del Túria és nostre i el volem verd». Érem ja a la darreria dels anys 60.
Finalment, va ser el primer ajuntament sorgit d´unes eleccions democràtiques el qui prengué la decisió ferma de convertir el llit del Túria en jardí. Havien passat ja vint anys des d´aquella riuada. Hi hagué projectes de jardins, contraprojectes i controvèrsia. Tanmateix el resultat ja el coneixes. El llit del Túria és verd.
Actuar
Recordes quan la teua germana féu a l´escola, a la seua classe, aquella exposició oral sobre l´Amazònia? Tenia 10 anys i s´havia interessat a partir d´aquell llibre titulat Amazònia. La lluita per la vida, escrit per J. P. Dutilleux i el cantant americà Sting i promocionat pel mateix Sting i un indi, Raoni, de l´ètnia dels caiapós, que viu a la regió dels Xingu.
En el llibre es planteja la problemàtica d´aquesta enorme regió d´Amèrica del Sud i de les gents que l´habiten. Ella, la teua germana, no entenia moltes de les coses que s´hi conten però s´entestà a aprendre-les de memòria primer i a exigir-nos que li les explicàrem després. Ens va dur de cap durant dues setmanes obligant-nos cada nit a escoltar la seua conferència i demanant-nos tothora més explicacions.
Però valgué la pena. Convençuda que amb aquella conferència escolar havia sensibilitzat els seus companys i companyes i satisfeta per això, es convertí durant aquells dies en una mena de propagandista d´empreses nobles, ciutadana de la Terra.
De tu també recorde una anècdota digna de relatar ara mateix. Tenies 8 anys. Davant de la nostra casa ?ja feia dos anys que vivíem a Alcàsser? hi havia camps de tarongers i en travessar-los s´arribava al barranc. Albert, el nostre veí, que era caçador, aquella temporada no pogué practicar la seua afecció per motius que no sabem. Un diumenge, es veu que li entrà el neguit de la cacera i decidí fer un tomb pels voltants i caçar pardalets. Isqué de casa amb una escopeta i una cartutxera. Es dirigia cap al barranc quan tu el vas veure. Indignada i desesperada agafares, no sé d´on, una canya llarga i et palplantares davant seu plorant i cridant «No, no, no». Ell volgué parlar amb tu i no ho consentires. Només li deies que «no» sense deixar de plorar, però també sense deixar-lo passar. Alguns altres xiquets s´acostaren i hi feren rotgle. També alguna persona major. Jo arribava en aquell moment i t´assegure que no oblidaré mai aquella imatge. Tu, una criatureta insignificant, amb gest de desesperació, plantant cara i impedint el pas a un èmul de caçador. Ell, veient la teua actitud, va desistir. «No et preocupes ?va dir? me´n torne a casa». I se´n tornà de debò.
Quina victòria! Aquella batalla, filla, la vas guanyar. Aquell diumenge, uns quants pardalets van volar tranquils. La Terra compta amb uns quants ocellets més gràcies a la teua actitud. No ho havies pensat mai?
