Un, dos, tres, alça el cap, respira €, un, dos, tres, alça el cap, respira; compassa el teu cos d´extremitat a extremitat, desplaça les cames amb subtil aleteig, mecanitza el moviment, l´aigua salada en els porus de la teua pell, als llavis, tu i l´aigua, com en els origens, enmig de la mar calma i diàfana del matí...
Dos jovens artistes, arqueòlogues de la memòria (en feliç definició de Martí Domínguez, Levante-EMV, 30-4), mamprenen amb il·lusió i honestedat el treball de «salvar la veu dels llocs» abandonats, suggerent imatge poética que no dissipa en mi cert neguiteig. Sabem del cor que batega en la matèria morta perquè som nosaltres els qui li´l proporcionem. És un mecanisme d´osmosi que funciona sempre: quan veus unes ulleres abandonades enmig de la carretera a escassos metres d´un accident de tràfic, quan t´oblides d´un petit regle de fusta en una aula i encara avui penses que podries haver tornat a per ell, o quan dus un rellotge que no dóna simplement les hores. Jacques Austerlitz, en la novel·la de títol homònim, cerca el passat, i la raò de la seua existència en parets, monuments i atifells que el connecten amb sa Txèquia de la infància però el seu esperit, pura arqueologia de la memòria, no té més alé que el que li aporten els daguerrotips acumulats en prestatgeries. És en les quatres parets d´una casa on s´engega més intensament aquest mecanisme. Ho saben les persones majors que volen acabar els seus últims dies agombolats pels moments íntims de tota una vida. El propi pensament d´un canvi de domicili no és una operació neutra. Frank Bascombe, cronista d´esports i agent immobiliari de les novel·les de Richard Ford, observa, consirós, la seua antiga llar, eixa és la paraula, per acceptar que ja no hi ha l´ànima que l´habitava. I aquest pensament em reconforta. No podem carregar sempre amb els records. Una dona major, Elizabeth Costello, alter ego de J. M. Coetzee, voldria alleugerir la joventut, no sense un regust amarg, d´aqueix pes atuïdor.
Desitge tota la felicitat del món a Patrícia i a Maria Jesús que, potser, ja és mare. El meravellós cicle de la vida amb constant canvi d´actors. Quants substrats de veus en un mateix espai! No, em costa aplicar la perspectiva. Encara no vull eixir de l´aigua. Un, dos, tres, alça el cap, respira €
