Serà l´estiu, serà l´edat, però cada volta més vull tirar-me a la piscina i escabussar-me. I això que sovint rebutge estar rodejada d´aigua si no faig peu, però cal confiar en la capacitat de flotar abans d´ofegar-se en el que potser és un got. Diuen que valent és qui diu la veritat encara sabent que perdrà tot, i també qui no es deté encara tenint por. Si aprenem el paper, fem una digna interpretació-improvisació i ens assabentem de què va la pel·lícula, pot ser aconseguim transcendir el personatge que som.
Entre la innocència juvenil i la maduresa més resabuda, ha d´haver un punt intermedi que ens acoste a terra quan calga mentres volem amb el cor a la mà. Busquem la manera de fer gran el centre neuràlgic personal i donar-li veu, a pesar que córreguen mals temps per als cors „que ara resulta que tenen mala publicitat„ i per a la lírica, amb reminiscències de Golpes Bajos. Ja ho deia el compositor alemany Richard Wagner, «la imaginació crea la realitat». No és un desperdici imaginar el que volem materialitzar, ni tampoc desmaterialitzar els ànims densos donant-li protagonisme al que s´argumenta intangible.
Com la vida no és un camí de roses, bones són a voltes les roses de dacsa. Entretenen les papil·les gustatives mentres els ulls desvien a la pantalla l´atenció del seu disgust. Sense llevar-li valor a la ficció guionitzada, els finals feliços són el començament de complicacions reals, però ens els traguem perquè ens emociona. Diu Barbra Streisand a El amor tiene dos caras, que donen ganes de plantar-te si no escoltes a la filharmònica quan et beses amb algú, però pense que quan sona a la ràdio Stay with me de Sam Smith pots sorprendre´t diguent «torna-la a tocar, Sam...» Si es traspassa la imatge i se sintonitzen els sentiments, per què no?
Si el pessimisme pesa i veiem vindre un aterratge forçat, recomanable és l´escena de l´aeroport de Love Actually: «... l´amor està a totes bandes. Sovint no és decorós ni té interès periodístic, però sempre està ahí. Pares i fills, homes i dones, vells amics...» així que aprofita´l i no l´amagues. Para atenció a les palometes de la panxa, perquè són vitals per discernir si val la pena atrevir-se en qualsevol situació, no necessàriament romàntica. Serà que acabe de vore al cine l´estrena d´Antes de ti de Jojo Moyes i a la tele per enèsima vegada El diario de Noa, però sé que encara que a vegades les cames tremolen sempre trobes la manera de seguir si estimes el que fas.
