40 anys editant una revista en la nostra llengua, d'ideologia cristiana i progressista, al País Valencià, és extraordinari, es mire per on es mire. La setmana passada, a la Universitat de València, un bon grapat de valencians ens reuníem, convocats per l'actual director de Saó Edicions, Vicent Boscà, i assistíem a una sèrie de parlaments protagonitzats per Enric Morera, president de les Corts Valencians „a qui em fa un particular goig veure'l ocupant aquell càrrec„, Antoni Ariño, vicerrector de la casa, Josep A. Comes „primer director de Saó i fundador de la revista„, i el ja esmentat Boscà, entre d'altres, que lloaren allò que s'ha fet des de Saó i, també, l'impacte que la revista ha tingut i té en la societat valenciana, tot i que sempre ha estat deficitària en subscriptors.
40 anys no en són pocs. Nascuda en plena transició i desemparada des dels àmbits eclesiàstics oficials, emparada per un nacionalisme poc o gens creient „i que no sol anar massa a missa„, poc afecta als uns i als altres „tot i que més a uns que a altres„, Saó ha passat una llarg travessia pel desert durant els governs del PP „malgrat les temptatives de normalització, en temps de Zaplana„ i ara, com deia Boscà, arriba a un «oasi». En qualsevol cas, és més que evident que en els temps actuals de progrés i redreçament cultural i nacional „vull pensar que hi som„, el paper de Saó pot tornar a ser interessant: un signe evident és que el seu actual director no és capellà. Tant Comes com el dinàmic Emili Marín i l'assenyat Vicent Cardona „els dos grans absents de la «festa», per motius de salut„ són sacerdots i havien estat directors en dos moments molt diferents: Marín va navegar en les més o menys plàcides aigües del PSOE, mentre Cardona va haver de passar el calvari de la dreta valenciana. I hauria estat ben interessant haver-los tingut allà, també „com reclamaren molts dels assitents, en privat„ i haver-ne escoltat el seu testimoni. En qualsevol cas, el que volia ressaltar és que una revista com Saó, en una societat que se suposa cada dia més «progressista» „encara que caldria anar en compte„ i menys cristiana „practicant, almenys, és evidentíssim„, haurem de veure quin espai acaba ocupant, en els (40) anys que s'acosten. Continuarà sent crítica amb la jerarquia eclesiàstica i amb els polítics, encarnant, fins a cert punt, la veu d'una part del poble. Cosa que, per altra banda, no em sembla gens malament, durant 40 anys més.
