Ara mateix deu estar en flor la desfilada militar parisenca del 14 de juliol, tant si s´interpreta com a exageració violenta de la grandeur imperialista com si és una digna memòria dels morts per la liberté.
Anit, segurament, els avions sobrevolant França devien deixar veure en la nit clara, els focs d´artifici de ciutats i viles: un esclat de llums evocadores de la Raó, o successiva luminotècnia d´esclats íntims adolescents aconseguits en balls comunitaris. Sensacions poderoses d´un present afectiu en entorns socials durament agredits, i emocions memorials de la joventut militant i idealista de parelles veteranes, satisfetes o perplexes.
El 14 de juliol té dos matisos diferents: la memòria de la presa de la Bastilla i l´aclimatació posterior de la Fête de la Fédération: continguts cívics diferents, i diria haver escoltat que, per això, hi ha dos estils ideològics d´interpretar La Marseillaise: lent i ràpid.
Ve a propòsit una anècdota sobre les festes històriques de Castelló, les del juliol, abolides per la dictadura de Franco. Segons Ricardo Carreras en la novel·la Doña Abulia. En el moment d´entrar l´orquestra de la desfilada laica pel carrer Major, el clima musical enardia la ciutadania que, como Venecia sus bodas con el Adriático, celebra sus bodas con la libertad. ¿I quines eren les notes del clima musical ciutadà? Les de La Marseillaise, vitorejades i cantades.
¿I ara? Anit, en el Festival de Teatre d´Avinyó, era la darrera representació de ¿Qué haré yo con esta espada? de l´Angelica Liddell; i no arribaré a les Doce horas con Bolaño. I fa poc, vaig «reciclar» un VHS que tenia amb el Mahabharata de Peter Brook, que havia compartit amb estudiants de la Universitat, quan s´hi estudiava teatre.
No havent-hi més assumptes que tractar, n´alce acta, i allons enfants!
