Són poques coses les que, segons les enciclopèdies a l´ús, es coneixen sobre don Vicent Vittòria -o Victòria- i Gastaldo. Fill d´un comerciant italià, va nàixer a Dénia, el 1650, i, a més d´estudis de gramàtica i teologia, arribà a ser canonge de Xàtiva. Fou, també, afeccionat a la pintura, fins al punt que fou pintor de Cosme III de Toscana. Va morir a Roma, potser el 1712 -o el 1709, segons altres.
Una nota manuscrita d´Alfesibeo Cario -nom del «pastor arcàdic» de l´Acadèmia fundada a Roma per Cristina de Suècia, conegut al segle com Giovan Mario Crescimbeni, i autor de diverses obres sobre poesia italiana, a més de ser ell mateix poeta-, ens dóna algunes informacions més, sobre el nostre valencià. «Don Vincenzo Vittoria, patrizio valenzano, canonico di Xativa», diu que va ser «uomo di molta erudizione e grandemente affezionato alle arti liberali e in particolare alla pittura». També ens diu que va ser deixeble de Carlo Maratti i que va escriure algunes obres en «lingua toscana, di tal maniera che vi compose alcune opere con molta pulizia e franchezza». D´una d´elles, impressa a Roma el 1703, on defensa l´art de Rafael, es conserva un exemplar al fons Nicolau Primitiu de la Biblioteca Valenciana. Una altra, també sobre vides de pintors, encara roman manuscrita. Una altra, encara, és una vida de sant Vicent Ferrer, del qual el mateix Vittòria es fa descendent, i va ser impressa a Roma, a començaments del XVIII.
Vist encara des de la superfície, Vittòria fa l´efecte d´un d´aquells eclesiàstics que a la mateixa València s´havien decantat pels avanços culturals de l´àmbit dels novators, transplantat a la cosmopolita Roma, on, pels seus orígens italians, degué trobar-se bé. Ximeno, als seus Escritores del reyno de Valencia, a més de les dades que ja hem esmentat i algun altre detall més, el fa natural del cap i casal, parla de les seues qualitats de pintor i els seus treballs al convent de Sant Francesc i en algunes capelles de la Seu i de la Companyia, informa sobre l´admiració que li professà Palomino, i de la seua voluntat de viure fora dels murs de la ciutat «para lograr quietud en su estudio», i diu que la seua eixida del país es va produir «arrebatado del amor que tenía a los hombres eruditos que avia conocido en Roma». Alfebiseo ens diu que Vittòria, en l´Accademia dell´Arcadia era conegut com Eriseno Langiano i que «universalmente era in Roma amato e stimato». Ara ens cal, però, redescobrir-lo a nosaltres.
