Marina Rosell torna a Xàtiva i ho fa al mateix lloc: al Festival de la Cançó. Però entre l’anterior cita i la de demà dilluns a la plaça de la Seu, en plena Fira d’Agost (23 h.), han passat 34 anys. Una anomalia —la de tants anys sense poder cantar a Xàtiva, però tampoc a altres llocs; entre ells València capital— que la cantant catalana (Castellet i Gornal, Barcelona, 1954) espera que comence a canviar amb els nous aires polítics. Amb un esplendorós disc nou, Cançons de la Resistència, farcit de temes mítics (Lili Marlen, Grândola, vila morena...) ve d’actuar a Nova York i París. Ara s’en va de gira pel Canadà.

Torna a Xàtiva. ¿No són massa anys sense poder venir?

Ha estat molt difícil no sols a Xàtiva, també a altres llocs del País Valencia; hem rebut molta aridesa, cap intent de voler comptar amb nosaltres. Tampoc a València, on sembla que és molt difícil entrar. Fa uns dos anys vaig cantar a Oliva.

¿La situació canviarà?

Espere que sí, ho note. Quan una terra és fructífera, el blat torna a créixer; veig el color daurat de les espigues, tinc esperances...

Amb un disc tan recent, ¿quin tipus de concert oferirà?

El concert serà el que estic fent darrerament: cantaré Moustaki, com no. Faré els clàssics catalans no populars i per suposat que les cançons de resistència d’aquest nou disc. Es el concert que vinc de fer de França; el que he de fer a la gira propera prevista pel Canadà.

¿Recorda aquella actuació a la Fira Xàtiva de 1982?

Tinc un record molt impactant que és la visita que va fer Pi de la Serra, que cantava també, a la casa on nasqué Raimon a visitar sa mare. Home, tornar a Xàtiva és un regal. Jo tenia 13, 14 anys quan vaig comprar el primer disc de Raimon, aquell de La pedra, Al Vent... I des d’aleshores conec el nom de Xàtiva, un nom que em porta sensacions. Per Raimon vaig començar a investigar, a voler conéixer la poesi del País Valencià. Ovidi, Raimon, Xàtiva... Son inputs carregats de saviesa, de cultura. Jo he cantat en llocs com el llac Titicaca, per dir-ne un impactant, i el que em suscita Xàtiva és molt més intens.

¿Coneix Feliu Ventura?

I tant. La cançó que més m’agrada és El que diuen els arbres. Però el veig molt tímid, molt metiíto pa dentro que diuen a Andalusia. Tinc una bona relació, és un gran cantautor. Que no s’apague la llum: quin gran títol, quina meravella...

¿I Botifarra?

També conec el que fa, sí. I m’encanta. Molt gran el Botifarra, eh. Jo diria que Botifarra és el blues de la cançó popular valenciana.

Ha cantat i gravat discos en castellà. ¿Li ha passat factura?

Jo he fet coses d’Aute, amb Carlos Cano... Jo feia concerts a Mèxic, a Buenos Aires, i em va semblar una bona cosa cantar també en castellà: refrescava el concert. Al públic que no sap català, si fas un parell de cançons en castellà el deixes respirar un poc i després acull molt millor el català de nou. No tinc res en contra del castellà! És la llengua de García Lorca! Una altra cosa és el castellà com arma llancívola.

Ja ha fet seva «Le métèque», de Moustaki; la gent la rep com a pròpia als seus concerts...

Ah, què bé que diga això; quina alegria. Amb la mort de Moustaki vaig perdre un referent total; les seves cançons són ja un poc les meues, sí. Ha estat un plaer enorme poder fer les seues versions i poder estar amb ell aquestos anys.

¿Cantarà «Le métèque»?

Sí, sí, clar que sí. Segur [riu].