Quan el viatger venecià Marco Polo va recórrer la Xina i altres parts d´Àsia, al segle XIII, al mateix moment que els valencians començàvem a ser-ho tal i com ens reconeixem ara, certament va poder veure coses que no s´esperava. I quan Rustico da Pisa redactava el pròleg de les meravelles vistes per Polo, ho deixava ben clar: des d´Adam, cap cristià ni cap pagà, cap sarraí ni cap tàrtar, cap dona o cap home de cap generació no havien vist tantes coses meravelloses del món. Marco Polo, empresonat a Gènova, el 1289, en companyia d´aquell da Pisa, confegia un dels textos més sorprenents i més mítics de l´Edat Mitjana europea que ràpidament fou també traduït a la nostra lengua.
Però, a banda d´això, al text del mercader venecià n´hi ha alguns detalls que criden poderosament l´atenció en aquell relat descriptiu de les terres vistes per Polo. En especial, perquè són detalls que no haurien format part dels relats de qualsevol altre viatger. I entre d´altres, l´aparició dels «grandissimi cani e mastini grandi com'asini, che sono buoni da pigliare bestie salvatiche», que ell troba primerament al Tíbet i que, més tard, tornen a aparéixer en una de les pàgines més fastuoses i espectaculars del seu llibre: les partides de caça del Gran Ca. El venecià ens conta com hi havia dos germans, a la cort, Baian i Migan, encarregats de «governar» la caça. I cadascú d´aquells tenia al seu càrrec deu mil homes, dos mil dels quals portaven un o dos o més mastins cada u. De manera que el número total de gossos del Gran Ca arribava als deu mil. Polo, després, s´entreté en narrar les grans caceres, amb els ocells de presa -deu mil falconers més- i altres exageracions semblants referides als animals víctimes dels desitjos depredadors dels emperadors de la Xina llunyana.
És evident que els gossos descrits per Marco Polo a les terres tibetanes són els anomenats actualment mastins del Tíbet, generalment de color negre i de tamany descomunal, avantpassats de tots els molossos. Però ja em sembla molt més difícil admetre que aquells mateixos gossos formassen aquells «exèrcits» caçadors. Certament, no en devien de ser ni la meitat, en nombre. Però, per a uns homes empresonats, la fantasia i el desig de causar admiració a les generacions futures devia de ser una forma d´evadir-se, també. I de despertar, encara en nosaltres, la imaginació.
