Durant la maleïda crisi econòmica, va haver un moment en què el personal necessitava un revulsiu, una il·lusió que trencara amb molts dels fonaments de la transició, que havien entrat en una profunda crisi. Crisi en gairebé totes les institucions, crisi dels partits polítics, corrupció... El personal més polititzat volia anar un pas més enllà del que oferien els partits tradicionals i tot començà a canviar. A Catalunya la il·lusió es va trobar en la Independència. Un desig d´independència transversal que ara reivindica tant la dreta com l´esquerra. El marejol va ser tan gran que, fins i tot i abans que li posaren els braç dins la màniga, el PSC, en teoria partit independent del PSOE, es va apuntar al dret a decidir. El canvi en les forces polítiques va ser tan brutal que em permetreu que faça la broma de dir que la dreta catalana „que històricament, quan anaven maldades, s´havia encomanat a la guàrdia civil i a l´exèrcit„ ara s´ha posat sota l´empara de la CUP.
Al País Valencià, la dreta havia de caure. No podia continuar amb la seua grande bouffe, mentre la gent perdia la meitat del salari, la faena o la dignitat. La dreta va caure, però l´alternativa ja no va ser únicament el PSOE, ni la sucursal del Podemos a casa nostra. L´alternativa ha estat una esquerra plural on per primera vegada el valencianisme polític té un pes important. Ajudaren a la maniobra factors com el fet que els nacionalistes valencians comprengueren, per fi, que el País valencià serà d´esquerres o no serà, la irrupció de nous polítics que van entendre que la superestructura és la televisió, un personal molt castigat per la crisi...
Ho diu Iñigo Errejón en els agraïments de la seua tesi doctoral: «Als Països Catalans vaig tenir sempre una terra d´acolliment. Allí vaig comprendre la importància de les arrels i la identitat». I, justament, és en el tema nacional on Pablo Iglesias, un personatge amb «ment incisiva i voluntat bolxevic», se la juga. És en les nacionalitats castigades on ha arrelat més el seu missatge renovador i on s´ha de situar molt bé en allò que Gramsci anomenava «guerra de posicions» en la seua teoria del poder polític: planificar, avançar, retrocedir. A Galícia, supose que haurà aprés la lliçó: que ja no pot fer com Felipe González i el seu partit, que van venir a la democràcia amb el dret d´autodeterminació i han acabat defensat l´Espanya unitària de sempre. Si Iglesias vol vertebrar l´esquerra de l´estat espanyol, ha de partir de la plurinacionalitat i de la independència de les forces de cada país. Si pot fer això tindré raó jo quan dic que els de Podemos són els més espanyols de tots, perquè, en teoria, defensen l´única Espanya que podria tenir un poquet de trellat.
