No sé fins a quin punt es pot morir «millor» decapitat que penjat de la forca. Supose, en tot cas, que la primera opció és més ràpida i la segona devia ser més «dilatada», més «sentida» per qui es mor, que, a més, quedava exposat a un públic sempre desitjós d´espectacles macabres.
Afortunadament, ja fa segles que aqueixes coses no formen part dels nostres «entreteniments» urbans. Però, mentre fullejava uns papers sobre Itàlia, em vaig trobar unes notícies sobre els ajusticiaments a Gènova, durant el segle XVIII, que evidenciaven que, fins i tot en la mort, hi havia diferències social: si el criminal era noble o persona distingida, era decapitat; si era del poble baix, se´l penjava.
No obstant que sempre aquells ajusticiaments formaven part d´un espectacle gratuït i clarament orquestat pels poders locals, i que buscava l´edificació moral, hi havia la possibilitat de demanar ser ajusticiat en privat. I és aquest el punt que més em va sobtar. Els ajusticiats «comuns», després de passar unes hores en la capella, eren portats als murs del Castellaccio, tot formant part d´una processó amb frares vestits de dol i encapçalats per un estendard gran on es veia un esquelet. En canvi, alguns «privilegiats» obtenien ser ajusticiats en privat, quasi secretament, i per tal de no donar aquell espectacle al poble, atesa la seua condició de ser gents suposadament de bona família o de no voler amb aquella seua mort indecorosa envergonyir els seus descendents. En tal cas, la seua mort només seria vista per les Sereníssimes Senyories, si hi volien assistir.
A les execucions en públic, les dames genoveses del XVIII anaven com qui va a un esdeveniment social: assistien acompanyades d´una xicoteta cort d´admiradors i criats, encarregats de servir els biscuits, les galetes i altres dolços i, fins i tot, de mantenir calenta la xocolata, que m´imagine que seria per «reconfortar-se», després d´una visió tan espantosa com aquella, i mentre es comentava com havia anat la cosa i, especialment, si el botxí „el boia genovés, del qual encara es conserva la casa on de normal habitaven els qui detentaven aquell ofici„ havia estat fi o no. I, per suposat, tots els antecedents del criminal, l´ascendència materna i paterna, els fills que deixava, els detalls de l´assassinat... i tantíssimes coses més que completarien l´acte «social» que girava al voltant d´aquella mort imposada i acceptada i de la qual, alguns, no en volien formar part, tot escollint ser ajusticiats privadament.
