Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Entrevista

Rosa Solbes: "El periodisme insurgent va ajudar a consolidar la demòcracia"

El Micalet presenta esta vesprada la biografia d ´Esperança Costa sobre Rosa Solbes que repassa la realitat valenciana dels últims 40 anys

Rosa Solbes: "El periodisme insurgent va ajudar a consolidar la demòcracia"

Rosa Solbes (Alacant, 1950) va començar a fer de periodista als 18 anys, amb uns primers articles a Primera Pàgina d´Alacant. Des d´aleshores els seus reportatges, entrevistes i columnes es van convertir en referents del periodisme valencià de la Transició. Compromesa amb l´esquerra, el feminisme i el valencianisme, pertany a una generació de periodistes insurgents que va sacsejar la professió a València els anys 70 i 80. Va treballar en Valencia Fruits, Valencia Semanal, Diario de Valencia, Radiocadena, TVE, i va viure, primer com a directora-fundadora de Ràdio 9, i finalment com a membre de l´últim consell d´administració de RTVV, el naixement i la mort dels mitjans públics valencians. Hui es presenta al Teatre Micalet (19.30 h.) el llibre Rosa Solbes. El periodisme insurgent d´Esperança Costa (Austrohongaresa), on es rescaten documents inèdits i anècdotes que ajuden a comprendre, prenent a Rosa Solbes com a fil conductor, la realitat valenciana dels darrers 40 anys.

Periodista insurgent. No és una redundància?

Hauria de ser-ho.

Per això ho pregunte.

La primera reacció quan em parlaren del titular, va ser dir que era massa èpic.

Per què?

Periodisme independent és menys èpic. Dic de criteri independent. Després en van convèncer, perquè insurgent és simplement anar a la contra. En l'època que vaig començar, evidentment era periodisme a la contra.

Enhorabona, és protagonista d´una biografia quan encara està en actiu, a més en un ofici prou caïnita.

En actiu relativament. Estic jubilada.

Ho sé, però ho deia perquè la veig molt bé.

Per sort, i activa en les coses que vull.

En periodisme, el foc amic també és el pitjor?

És el més dolorós. En periodisme, medicina i enginyeria d´obres públiques. En periodisme la ideologia conta molt. Presumim d´independència, però tenim una manera de vore el món. No m´estranyen enfrontaments i polèmiques entre companys que veuen el món de manera distinta al meu. O que estan a sou d´empreses que tenen una determinada ideologia, tant legitima com la meua. Un enfrontament que toca i pot ser enriquidor.

Què no toca?

El caïnisme de persones que veuen el món de la mateixa manera, perquè fa mal.

Ha perdut molts amics?

Sí, uns pocs. No molts. Arribes a la conclusió que si la gent és capaç d´anar a per tu per qüestions d´ascensos o enveja, no serien tan amics.

Com veu ara la professió?

Estem pitjor que mai.

Més que quan va començar en 1968?

Vaig començar en el franquisme€ Parlava del punt de vista laboral i de l´estabilitat. En estos moments quines esperances té la gent que comença?

I per què el desprestigi?

Ja estava desprestigiat quan vaig començar.

Però durant la Transició el periodisme va ser influent.

Allò va ser una edat d´or. On es considerava que el periodisme insurgent complia una missió social important.

Ja sap per què Amadeu Fabregat la va rellevar de Ràdio 9?

Sempre he mantingut una tesi, però primer de tot, pregunte-li a ell.

No es deixa.

Jo li vaig preguntar el perquè, entre altres coses per la complicitat de molts anys entre els dos. En va donar una resposta que me la crec. Si n´hi ha una altra cosa darrere, ho desconec.

Quina va ser la resposta?

Què necessitava una persona d´un perfil diferent del meu.

Més obedient?

Probablement necessitava una persona, i un equip, per tirar del carro al principi, però després es dóna conte que el mateix equip no era bo per continuar. Igual per eixa mateixa insurgència, tot i que mai em vaig insurreccionar.

Què no s´està fent bé ara per posar en marxa de nou una ràdio i televisió pública?

En tot el procés des de la creació de la llei, veig un excés de candor per part de la nostra majoria parlamentària.

Explique´m això de l´excés de candor?

Pensar que la dreta que va tancar l´empresa anava a facilitar les coses. És una llei molt purista, com si ara estiguérem en l´any 1988. Perquè la RTVV es va crear amb consens i el director general també.

Quin error no es pot tornar a repetir?

El del candor.

Què li diu a un estudiant de periodisme?

Sempre dic el mateix. Si és el que et demana el cos, com a mi em demanava, endavant. Però t'ha de demanar-ho molt, perquè les dificultats són enormes i immenses.

I que diu als que encara ens ho demana el cos?

El mateix. Agafeu el fervor al què encara jo considere vocació. Crec en la vocació, perquè si no n´hi ha coses que no es farien. I esquivar les dificultats en les majors dignitats possibles.

Quins han estat els seus referents periodístics?

Des de ben joveneta m´apuntaren a Cuadernos para el Diálogo. Un regal de mon pare en Nadal. I després Triunfo. Per tant, Vázquez Montalbán era un mestre dels llunyans.

I per ací?

Els que m´han ajudat moltíssim han estat els directors de la primera etapa. En este autodidactisme que comporta la professió, llegir un article de Juan Pérez Benlloch i una revisió d´un treball meu, tenia un valor incalculable. I llegir, llegir molt del que ells feien. I dic ells, perquè la majoria eren hòmens.

Quantes dones n´eren?

En la meua època n´hi havia dos en tot el país, i eren un objecte exòtic. María Ángeles Arazo i Pirula Arderius en Información d´Alacant.

Martí Gómez diu que si xafem més moqueta que carrer estem perduts?

Sempre he sigut una periodista de carrer. Cert que durant la primera etapa de la Transició n´hi havia molta moqueta. Certament molt perillós, perquè els que ens dedicaven al periodisme polític podíem tindre eixa sensació d´excessiva complicitat. Però en aquella època el periodisme insurgent va ajudar a consolidar la democràcia.

Què era el col·lectiu B. Pérez, encara que Esperança Costa ho explica molt bé al llibre?

A la presentació€

Ho dic jo, un grup de periodistes valencians que destapen la infiltració de l´extrema dreta en el blaverisme dels anys huitanta.

Va ser una història de solidaritat i complicitat. Un grup que alguns treballaven junts i altres no. Simplement s´apuntaren a dir: «jo sóc també B. Pérez».

Tot i que després cadascú va fer el seu camí.

Les obligacions i oportunitats laborals et dispersen prou.

Unes huitanta querelles a la revista «Valencia Semanal» per informacions sobre el «terrorisme blau» a governants, institucions democràtiques i intel·lectuals.

S'ajuntaren dos factors diferents. L´extrema dreta pura, nazi-feixista, a la qual li importava molt poca cosa la franja blava „ells eren de l´«aguilucho»„, però que l´utilitzaven per desestabilitzar els actes democràtics de l´època i fotre un camí cap a l´autonomia que ells no volien. I al costat estava la ignorància blavera, que dic jo. Si veus el públic que mobilitzava el blaverisme era molt distint.

Van arribar a patir por?

En alguna manifestació, sí. Però tampoc vull fer-me l'heroïna.

Quan Esperança Costa el diu que vol fer un llibre sobre vosté. Què diu?

Li dic que tinc una biografia molt avorrida. Però em diu que es tracta d´una biografia professional, on es tractava de recordar els temps de€ Li dic que estaven ja recordats en uns quants llibres d'historiadors del periodisme o col·legues. I algunes memòries, més o menys personals, com les de Pérez Benlloch Al cierre.

Queden moltes coses per contar.

Això em diu ella. I té raó, es parla molt de col·lectiu B. Pérez però poc de Primera Pàgina d´Alacant, que era un diari del 68. Ni de La Marina, ni del Dos y dos. I em va convèncer perquè la meua biografia fera de fil conductor. A més vol afegir el meu perfil feminista, no de portaveu, però si d´intermediària entre el feminisme valencià i la seua opinió pública. He sigut sempre una periodista militant pel feminisme.

Compartir el artículo

stats