En octubre de 2013, vaig visitar el Museu Arqueològic d´Alacant que, per aquell temps, exposava la civilització de Hallstatt, lloc dels Alps suïssos, que prosperà, fa uns 7000 anys, servint-se d´un element ben ordinari: la sal. Observava amb molta determinació els detalls exposats ordenadament en estances que tractaven de diversos aspectes d´aquell nucli de població: l´extracció del mineral, la vida en les mines, l´elaboració de teixits, el cult als morts €, a través d´unes vitrines que duien una explicació clara de l´andròmina mostrada. Aqueixa lectura, acompanyada de sorolls que imitaven el so dels pics a l´interior de les mines i, fins i tot, em semblava, de l´olor del menjar a l´estança que parlava dels costums culinaris, creava un estrany estat d´arrobament i de pau. A què havia anat jo a aquell museu?¿Era per un afany d´acumulació erudita, per simple curiositat o per la curiositat de comprovar, a través de la visualització d´eines abans útils per a persones de carn i ossos com nosaltres i que ara eren, ho constatava entre dosis de lògica i perplexitat, objecte d´observació d´un desconegut, l´efimeritat de les civilitzacions, de les èpoques? ¿I aqueixa ambientació, no intentava endolcir tan dolorosa veritat? Entre lectures vaporoses, sensacions i records, comprovava que les necròpolis són la mostra més poderosa de la noció d´individualitat de l´home occidental. Aclaparada per la sensació d´oblit, aqueixa societat va conformar un cult als morts en què tàcitament se sabia que el finat més ostentós seria el més recordat. Res de tot això canvia en el transcurs de la història de la cultura a Occident. Artistes i genis volen ser recordats, en una mostra de vanitat, per les seues creacions i la resta, la gran majoria, convoquem els nostres morts en un dia especial en què acumulem flors i moments al peu d´una tomba. I no és simple tràmit, sinò el reconeixement d´una insuportable evidència: som, tots, com l´home de sal que trobaren els arqueòlegs a les escombraries d´unes mines derruïdes fa milers d´anys allà, a Hallstatt. I em preguntava, en un ambient tan amable, qui seria, com viuria, quins sentiments tindria, € a partir de quin moment deixà de ser
present en el flux de la vida
i es convertí en l´anònim home de sal.
El dia de Tots Sants lluita, amb totes les de perdre, perquè no acabem sent unes simples peces de museu.
