«L´horta immensa va despertar-se coberta per la resplendor blava de l´aurora, una faixa ampla de llum que arribava des de la Mediterrànea». La primera frase de la coneguda La barraca de Vicent Blasco Ibáñez, en la versió valenciana. Després d´estar traduïda a totes llengües del món, ja ha arribat a les llibreries en la llengua dels personatges de la novel·la, gràcies a Francesc Bayarri, el traductor, i l´Austrohogaresa.
La història de Batiste, Teresa, el tio Barret, Pimentó i la resta de protagonistes de la coneguda persecució d´una familía en l´horta d´Alboraia, ara es pot llegir en un valencià correcte „«llevat dels diàlegs directes, on he mantingut la parla que Blasco diu que era de l´època», aclareix Bayarri„.
L´interés per la figura de Blasco Ibáñez i un primerenc descobriment literari de La barraca, han portat al periodista, escriptor i editor Bayarri ha escometre una assignatura pendent. «L´acció passa en la meua comarca i el barranc del Carraixet del que parla es on anava a passar la Pasqua», confessa. «Va ser el primer llibre que convertia en literatura el meu espai natural».
A més Bayarri sosté que la força narrativa de la novel·la de Blasco atrapa des del primer moment, i «té la saviesa de qui encarna la justicia poètica de l´horta és un borratxo i un gàndul». Els elements reconeguts en l´imaginari col·lectiu de l´horta d´Alboraia i de la comarca passen ara a la llengua autòctona: el caliquenyo, la corbella, o la cadira de boga.
«Lladre, torna´m l´escopeta»
«Pimentó es va apoderar de l´escopeta i prudentment se la va emportar a sa casa. Barret anava darrere perseguint-lo, frenat pels braços forts d´uns joves, desfogant la seua ràbia contra aquell malvat que no el deixava defensar el que era seu.
„ Pimentó, lladre, torna´m l´escopeta!». És un altre exemple del treball de Bayarri. «Sempre m´ha interessat la figura de Blasco», diu. Coneixedor de l´obra i la vida de l´escriptor valencià que l´any que ve farà 150 anys del seu naiximent, assegura que si la tinguera que escriure de nou ara «Blasco ho haguera fet en valencià».
Llegida La barraca, cal detindre´s en la nota del traductor, on Bayarri argumenta que Blasco va identificar erroneament la Renaixença, el moviment de recuperación del valencià de finals del segle XIX, en «esglèsia, dreta i per tant està en contra de l´autonomisme i del valencià». També va jugar l´animadversió que Blasco professava contra Teodoro Llorente, el representant de la dreta burguesa, advocat dels poderosos, amic dels rics, els clrecials i els monàrquics.
«Blasco va identificar la Renaixença de Llorente amb la reacció, i va combatre tota la recupeació lingüística i tota aspiració autonomista per timida que aquesta fóra», escriu Bayarri. La barraca es va publicar com a fulletó dins del diari blasquista El Pueblo, quan l´escriptor tenia trenta-un anys. el 1898.
Sobre la «vida de pel·lícula» de Blasco Ibáñez, Francesc Bayarri afirma que «és la millor tradició de l´esquerra valencina», un avaçant del seu temps, perquè mentre la resta de partits de l ´època estaven en el turnisme, «ell va entendre que els partits polítics havien de ser de masses, amb llocs per reunir-se i amb biblioteques populars, una cosa que ara pareix normal, però que va tindre molt d´èxit». Tant que a València va haver majoria absoluta blasquista, o siga republicanisme d´esquerres, durant vint anys.
Reivindicant a Blasco
La figura complexa de Blasco, tot i mantindre el seu ideari fins la mort, quan ja era ric i famós, va fer que durant la Transició l´esquerra valenciana «no l´identificara com a membre del seu santoral, perquè havia estat antinacionalista».
«No tinc cap problema en reivindicar a Blasco, com els seus primers anys d´antisistema, on va ser detingut trenta vegades i vatindre que exiliar-se dos vegades». Per això, Bayarri proposa recuperar su obra per a « ue la gent puga llegirlo novament».
I anuncia que si funciona La barrca, també «voldrien traduir les altre novel·les del cicle valencià, Flor de mayo, Arroz y tartana, Entre narajos y Cañas y
