Amb el darrer poemari Begonya Pozo escriu un llibre contundent i sense ornamentacions sobre el cos i els sentiments, tant en els versos breus, enlluernadors, com en d´altres més extensos que arriben «on cou/ l´inefable». Si el cos és l´espai on han quedat inscrits els moments de la carn i l´existència; si som cos, natura i els objectes pròxims; si el dolor s´hi instal·la quan el desig i l´amant ja no són llum, el bram de la carn en passar el temps porta a l´escriptura. Perquè podríem dir que l´autora, amb Chantal Maillard, escriu «para que el agua envenenada/ pueda beberse». Aquest cos s´ha adaptat a la secada com l´arbre que espera «que arribe l´estiu de les pluges», tot sortejant el naufragi i adoptant l´adéu que encetarà el reviscolament mentre les paraules van esvaint-se a poc a poc. Això sí, deixant un senyal «imperceptible i definitiu» per fer constar que no tot ha estat un somni, com testimonia el record. Tanmateix, aquest també aporta realitats i dóna respostes implacables. Al poema final, d´agilitat immillorable, vegem que les boques obertes, desesperades, de sis oronetes esperant «el tros de cuc que les salve de la mort», sense por a l´abisme, diuen més que totes les banalitats al seu voltant. Tot un exercici de maduresa poètica.
