Fa uns pocs dies vaig vore un cartell d´un organisme oficial que anunciava la realització d´un «Curs de curadors de dependents». Normativament no hi ha res a objectar, però des del punt de vista comunicatiu la paraula «curadors» potser no és la més adequada per a denominar el curs en qüestió, que és per a instruir i formar persones especialitzades a cuidar dependents. Més entenedor haguera sigut que l´hagueren titulat «Curs de cuidadors de dependents», supose que també «de cuidadores». Una indigestió de normativa lingüística pot comportar disfuncions comunicatives i crear ambigüitats per a la bona comprensió del que es vol dir i comunicar, com el cas comentat, que fugint de «cuidar», suspecte de castellanisme, es cau en la falta de claredat comunicativa de «curar» en l´esmentat context.
És cert que eixa paraula és sinònima de «cuidar» en l´accepció d´encarregar-se o ocupar-se d´algú o d´alguna cosa´, ´posar atenció en l´execució d´alguna cosa´, però també té el significat de ´tractar un malalt, una malaltia o un mal; sanar, restablir la salut, fer la cura d´una ferida´, que és el sentit com l´usem de manera natural i espontània. De manera que «curar» dependents pot entendre´s com que es lleva o es pot llevar-se la dependència, però això, quan és possible, no és funció ni comesa de cuidadors ni cuidadores, destinataris del curs referit, sinó de metges, psicòlegs i altres especialistes. Tampoc està pensat per a sanar malalts aplicant-los els medicaments convenients ni per a curar-los ferides, sinó sols per a cuidar-los. El poble parlant, que és savi, tria les paraules adequades per la bona comunicació, i desfà les possibles ambigüitats especialitzant els mots, quan poden crear dubtes de comprensió. Una altra cosa és «curar» en l´ús literari o en registres especialitzats, on el context aclarix els significats. Respecte a la paraula «cura», fa ja uns quants anys, hi havia un programa de serveis socials que en castellà es titulava «Atención y cuidado de ancianos»; ara, si les retallades no li han pegat tisorada, també deu estar vigent, amb eixe o un altre nom. L´anunci del programa , com era (i és) preceptiu, s´havia de fer en valencià, en cartells anunciadors, en la ràdio i en els mitjans de comunicació locals.
La companya encarregada del programa es va negar a anunciar-lo com a «Cura i atenció d´ancians», com li ho traduïa el traductor automàtic i li deia un company assessor espontani. Ella vingué al servei lingüístic municipal amb la proposta de titular el curs com a «Atenció i cuida d´ancians», perquè deia, amb molta raó, que els vellets i velletes destinataris/àries d´eixe servici no estaven tots ferits ni tots malalts, que calguera curar. Vaig dubtar una bona estona a donar-li la conformitat, perquè la paraula «cuida» no l´arreplega cap diccionari i tampoc és d´ús corrent. Em va sorprendre gratament la capacitat inventiva de la companya. Saviesa popular. Em va semblar una bona solució. «Cuida» podria ser un postverbal de «cuida», adequat i útil, com «cura», «crida», «parla», «solta» i tantíssims més.
