Fa uns dies vaig assistir a un curset sobre la igualtat en el treball, conciliació familiar i laboral „tan absent al nostre país„ i la necessitat de practicar més la coresponsabilitat entre les persones. A banda de sentir parlar del que ja se sap „però poc es fa„ i assabentar-me de dades curioses, fou destacable que la professora „després de resultar impossible triar entre les dos opcions que ens plantejà: «què és més important, tindre un sou o cuidar als nostres?»„ ens va demanar a les set dones i tres homes que hi érem que tancàrem els ulls i recordàrem algun moment especial amb els nostres pares, els iaios, i altres éssers volguts que ens havien cuidat al llarg de la vida i de pas pensàrem com ens agradaria que ens recorden els descendents.
No aní massa lluny, perquè tinc present el que sent pels meus i el que ells em demostren. Però mai està de més parar, deixar de fer i disposar-se a descobrir el que s´és. Així que se´m plenà el pit de tendresa al visualitzar a mos pares „que sempre estan ahi„, i d´emoció quan vingueren a acaronar-me les tendres memòries al costat de Rosa la perola „a qui encara tinc la sort de tindre„, de Luís i la seua «negra» „que és com anomenava a la seua benvolguda dona de pell suau i blanqueta „: Enriqueta. Treballadors incansables, afectuosos inesgotables, humils i grans persones.
L´una cosint fins que no quedava llum, l´altra polint des d´abans que isquera el sol, ell manyós per a moltes coses; lluitant i dedicats „tots i alhora„ en cos i ànima als fills i als nets.
Els meus «uelos» viuen en mí i m´acompanyen tots els dies, bé ho saben molts dels meus somriures i també les llàgrimes. Luís tenia geni, sobretot quan defenia uns ideals polítics que no compartíem però que respectàvem. Tot i això, els seus besos arrepetant les meues galtes feien més soroll que les mascletaes que tant li agradaven.
I encara ressonen en mi, en este instant en el que sona John Legend amb Love Me Now, missatge de l´amor i el seu poder, enlluernat amb un videoclip gravat en llocs on hi ha hagut tragèdies recentment, com Irak i Orlando. «Saps que no hi ha res garantitzat „diu la cançó„ així que vaig a voler-te ara com si fora tot el que tinc». Com em deia Enriqueta quan imaginava els futurs maldecaps que em perseguirien: «sigues valenta, filla. Encara que tingues por». No sé com ho faré, però procuraré que siga amb el cor.
