Tot depén d´on has nascut, deia un gran savi. I, pel que fa a mi, potser el savi ho va encertar. De tota manera, per començar he de donar les gràcies a ma mare, que va triar parir-me a San Giano, quasi a tocar del llac Maggiore. Estranya metamorfosi d´un nom: Jano el de les dues cares, antic déu romà, que es transforma en un sant cristià totalment inventat, i a més presumpte protector dels fabuladors-còmics. Realment no va ser ma mare qui va triar, sinó els Ferrocarrils de l´Estat, que decidiren enviar mon pare a prestar servei a aquella estació. Sí, mon pare era cap d´estació, encara que eventual. La parada de San Giano era tan insignificant que sovint els maquinistes se´n passaven de llarg sense recordar-se´n. Fins que un dia un viatger, cansat d´haver de baixar a la parada següent, va estirar l´anella de l´alarma. El tren es va bloquejar després d´una llarga frenada, i es va detenir al bell mig d´un túnel. Un mercaderies que el seguia es va tirar damunt el tren bloquejat. No hi hagué morts de miracle. Tan sols un ferit greu, el passatger que havia estirat l´alarma: el desgraciat va ser colpejat per tots els altres viatgers, fins i tot per una monja.
Però amb l´arribada de mon pare les coses canviaren de seguida a l´estació de San Giano. Felice Fo era una persona que inspirava respecte. Quan es posava amb el seu barret roig calat fins als ulls, dret sobre el rail, brandant la bandera de senyals, també roja, tots els trens es detenien. Tots els de rodalia, s´entén, i també els òmnibus, que en total n´eren quatre.
Jo vaig venir al món entre un òmnibus i un mercaderies, en aquell baixador a quatre passes del llac (antelacus, està escrit sobre una troballa romana). Eren les set del matí quan em vaig decidir a traure el cap entre les cames de ma mare. La dona que feia de comare em va traure i em va alçar com si fóra un poll, pels peus. Tot seguit em va pegar ràpidament un gran colp de mà a les natges€ vaig cridar com una alarma. En aquell moment passava l´òmnibus de les sis i mitja€ que arribava naturalment amb retard. Ma mare sempre ha jurat que el meu primer plor havia superat de molt el xiulit de la locomotora.
Jo vaig veure la llum a San Giano, doncs, per decisió únicament dels Ferrocarrils de l´Estat, però allí he nascut sols per al registre civil.
Realment, pel que respecta a mi, he vingut al món i he pres consciència trenta-quaranta quilòmetres més amunt, al llarg de la costa del llac, a Pino Tronzano, i algun any després a Porto Valtravaglia, sobre l´estreta riba del llac Maggiore. Tots dos van ser els meus «països de les meravelles». Els llocs que em van desencadenar les fantasies més boges i van condicionar totes les meues futures decisions. Els diversos trasllats sempre estaven decidits per la direcció dels Ferrocarrils Estatals, departament de Milà. Milà! Recorde que la primera vegada que hi vaig anar va ser amb mon pare. Era molt menut i ell havia d´anar-hi per fer un examen de promoció, esperava ser promogut a cap d´estació de segona classe, nivell C. Però per què l´havia d´acompanyar en aquell viatge, un xiquet tan menut? Sempre he pensat que em volia amb ell per superstició. Tots en la família estaven convençuts que portava una sort desmesurada. De fet, vaig nàixer amb bona estrella, com diuen, vaig eixir tot envoltat en la placenta de ma mare. Un senyal que en les antigues tradicions del llac és de bon auguri.
En arribar a Milà, poc abans d´entrar en el gran hangar de l´Estació Central, el tren va començar a alentir ostensiblement€ anava a pas d´home. Papà Felice -Pa´ Fo, com li deia ma mare- va abaixar la finestreta i em va fer traure mig cos: «Mira allà dalt» i m´indicava un pont altíssim hissat sobre estructures d´acer per sota del qual transitaven tots els combois. Una enorme passarel·la plena de fars dirigits a totes direccions. Una sèrie de cabines de vidre, il·luminades per làmpades potentíssimes de colors. Aquella fantàstica mola estava sostinguda per pilars gegantescos.
«Què es?»
«És el centre operatiu des d´on es controla el moviment de tots els trens, a més dels canvis d´agulles i els semàfors.»
En aquell moment estava convençut: dins d´aquelles cabines de vidre resplendents de llums devia estar segurament Déu, amb tots els sants dels caps d´estació. No ho dubtava: el Pare etern no era altre que el director general dels Ferrocarrils Estatals. Era ell qui organitzava tot el moviment dels ferrocarrils, el desplaçament dels trens, dissenyava màquines i el naixement dels fills dels cap d´estació!
