Diumenge passat va fer un temps agradós que convidava a passejar i em vaig acostar a la platja. Pel passeig marítim, i també per l'arena, hi havia criatures jugant acaronades per un sol templat i, algunes, sota la mirada vigilant dels iaios. Feia goig vore gaudir els grans i els menuts. I vaig pensar en el meu net. Ell i aquells xiquets que estava veient, tenien totes les necessitats bàsiques cobertes i suposadament devien ser feliços. I vaig somriure contenta.
En arribar a casa la premsa em va recordar que aquell era el Dia Universal de la Infància, declaració que s'havia produït el 20 de novembre de 1954. I vaig recordar també que el 1959, s'adoptà la Declaració Universal dels Drets de la Infància i el 1989 s'aprovava la Convenció dels Drets de la Infància. Així doncs, diumenge passat es commemoraven tres tractats internacionals l'objectiu dels quals se sintetitza en la formulació que diu: «Els xiquets i xiquetes gaudiran d'una protecció especial i disposaran d'oportunitats i servicis aportats per la llei i per altres mitjans, per tal que puguen desenvolupar-se físicament, moral, espiritual i social en forma saludable i normal, així com en condicions de llibertat i dignitat. En promulgar lleis amb aquesta finalitat la consideració fonamental serà l'interés superior dels xiquets i xiquetes».
Poca transcendència va tindre la commemoració d'aquest dia, tret que alguns mitjans de comunicació l'aprofitaren per donar xifres. Com aquestes: Cada dia moren entre 20.000 i 30.000 criatures a causa de la pobresa. En la pobresa extrema viuen més de 600 milions d'infants i la major part dels de països empobrits no tenen accés a l'educació. Unes altres dades fan referència als xiquets i xiquetes obligats a fer de soldats, que en son 300.000, mentre que els qui treballen sense tindre'n l'edat en són uns 250 milions. De Siria només, hi han hagut de fugir vora un milió de criatures de les quals n'hi ha 740.000 menors d'onze anys, mentre que vora 10.000 han perdut la vida en aquest conflicte. Aquestes són xifres més o menys sabudes. Però en recordar-les se'm va gelar el somriure que m'havia acompanyat en el meu passeig matiner. Perquè els números són freds però cada unitat d'aquestes quantitats correspon a una careta de mirada neta i implorant, cada unitat és un somriure aturat, cada unitat de tots eixos milions és una víctima amb un cos que va creixent i és sensible al dolor, amb una intel·ligència aixafada, amb sentiments i il·lusions trencades, amb familiars que ploren amb elles. Perquè cada unitat d'eixes xifres, s'assembla als xiquets que vaig vore jugant en la platja. I s'assembla al meu net. I vaig pensar en les iaies de totes les criatures esmentades.
