La Budelleria no és una botiga que faça del duodè cor. És un joc fonètic i teatral que baix el subtítol de cervell públic, cada darrer divendres de mes improvisa, encara que ningú s´ho crega, un espectacle diferent que manté l´atenció del seu públic fidel i remeneja la intenció del novençà.

Salut i màscares és el que proposen per a la propera intervenció, el 24 de febrer a Ca Revolta, de la qual els seus membres no poden revelar el seu contingut, lògicament. Només, que anirà sobre carnestoltes, que és la temporada. No són cordes de guitarra, tampoc de gat dels pescadors de canya, ni filament de carabassa ni tan se vol canons digestius encara que d´estos tots en tenen. La Budelleria són una colla d´amics alliberats com el Titi, que fan del teatre virtut en un viatge translingüístic a la manera dels bourdets, inspirats o deutors del millor Gutenberg en versió mediterrània, i que beuen de l´alegria del vodevil i la rebel·lia gramatical. Poetes a la seua manera que el proper mes d´abril ja faràn quatre anys d´existència donant conferències, xarrades i debats. Experiments iniciàtics de l´ésser humà damunt les taules. Un projecte sempre assembleari en les seues decissions que este divendres, «a grosso modo», tornaran a fer el que consideren «teatre gamberro». «És tot molt ambigu», aclareix Domingo Chinchilla, un dels membres d´esta budelleria que està formada també per Carlos Montes, Mariajo Gay, Javier Canales, Alvar Carpi i Voro Ferran. Tots amb vocació de cervell. Un grup eclèctic amb gent que ve del teatre, alguns underground, altres no però, i «de circuits no oficials».

El proper divendres, la proposta comença amb una pregunta o diverses: «Quans ens tenim a dintre nostre? Quantes personalitats hi conviuen? Què amaguem darrere de les nostres màscares?» Que allò seu són les preguntes, per cert. «És clar -aclareixen- que no som el mateix davant la família, la feina, els amics, davant dels desconeguts, la parella o davant de nosaltres mateixos». Docns, la pregunta que es fan és quina d´estes façanes és la autèntica? o «és que som una suma de totes?», es pregunten, i, continuen: «què passaria si mostrarem totes les màscares a l´hora?». Val a dir, «que en la feina també ens mostrarem familiars, amigables, socials, còmplices, sincers?... I continuen preguntat-se, «i si ja no poguérem amagar-nos mai més baix la comoditat d´una sola màscara? I si foren els altres els que mostraren tota la plenitud del seu ésser? Pot ser seria difícil de suportar-nos mostrant-ho tot, o no?», inquireixen. Una proposta que fan és la de traure totes les màscares «a l´hora» i «que es mostren totes les màscares d´allò que desitjaríem ser». La pregunta, de nou, és «com fer-ho sense provocar una catàstrofe al nostre voltant i al nostre interior».