-«La representació número 18.505 comença ara mateix. Per favor, desconnecten vostés els telèfons mòbils. Gràcies».
Això, en francés, dirà avui, cap al tardet, un actor vell, després d´eixir amb calma al prosceni del vell escenariet de La Huchette, a París, prop de dos locals de jazz, igualment vells. Allí, tindrà lloc la mateixa representació, amb la mateixa escenografia que la primera vegada, el vestuari reproduït i recosit si cal, de cada dia des del 16 de febrer del 1957: La cantatrice chauve, vaja: La cantant calba, d´Eugen Ionescu.
Resulta ser, per tant, la representació teatral que ha aguantat i triomfat més temps seguit-seguit a tot el món. Uns seixanta anys llargs, només amb un detall de manteniment: cada dimarts, a les cinc, assaig general (sempre pot passar: un detall rebel, una copa de més d´algun actor etc..., podria distorsionar el muntatge). I un de regal: des de fa temps, l´espectador es pot quedar al final, i li representen La leçon, o siga, La lliçó.
I eixirà un anglés, o un idiota -que no sol tenir cap relació-, i dirà: Ep! També avui es representarà a Londres The Mousetrap, vaja, La ratera, d´Agatha Christie, i des de fa més anys!.... Sí, cal respondre, però, a quatre teatres diferents!
I ara anem a l´important: l´argument. Al principi de l´escena I de La cantant calba -que ni és calba, ni cantant, ni apareix per a res en l´obra-, sona el rellotge de paret de la sala burgesa disset vegades, i la Sra. Smith la Sra. Smith, mentre va apedaçant un calcetí, diu:
- «Vaja, són les nou! Hem menjat sopa, peix, patates amb cansalada, i amanida anglesa. Els xiquets han begut aigua anglesa. Hem menjat bé aquesta nit. Això és perquè vivim als suburbis de Londres i ens diem Smith».
I al final de l´escena X, el Bomber, abans d´eixir d´escena perquè té programat un incendi en quinze minuts a l´altra part de la ciutat, demana:
- «A propòsit! ¿I la cantant calba?».
La Sra. Smith respon:
- «Continua pentinant-se de la mateixa manera!»
A partir d´aquell moment, l´obra s´anima. Passen coses. Europa.
