Hi ha qui té un calaix secret on guardar records de les xicotetes coses que engrandeixen la vida. Gent que s´ajunta amb dames de la bona son que vetlen i revelen que en el cant hi ha un encant d´angels color nata i més enllà. És gent de poble amb les veus de roca, harmònica, d´eixos que donen abraçades a cabassades i envien alenades de frescor marjalenca sense fronteres.

Hi ha dames que són el port de tota la lluna (i dels nous planetes nous), i de la dolçor a la veu fan mar, freàtica llacuna. I creació escrita, que si escriuen és perquè allò de fer vainica, tan bonica, les que ho feien el doble ja ho feien bé.

Maria Josep Escrivà, la poeta del Grau, mira al mar i «tracta de donar forma escrita a fets, amors o ràbies», com escriu al Passa la vida, i miracles, perquè, «de vegades les emocions són colps de puny a la boca de l´estómac, i em confonen. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura». I és quan «el desig i el riure m´immunitzen», diu. És el joc dels malabaristes dels mots, fent camins a punta de dia. A la marjal i la muntanya, que el Vernissa és viu, sempre més enllà del foc.

Escrivà és la que fa revolució de la serenitat. No és casualitat que la seua Serena barca (Edicions del Buc, 2016) s´acabe de reimprimir. Segona edició d´un poemari dedicat a eixe lloc «on pastura l´esperit», i que el dia 3 presentarà a Banyeres de Mariola amb una lectura molt personal de les poetes que l´han marcat, i no és que la cuneta no es faça també en vers la paraula.

Autores com la polonesa Szymborska, la que «un cop va trobar en els arbustos una gàbia de coloms. La hi va portar, i per això la té, perquè seguisca buida». O la Maria Mercé Marçal de les cames de seda i el do de canviar dificultats, parlar de plaers. O l´Ajmátova, la de «Quan escoltes el tro em recordaràs, i tal vegada penses que estimava la tempesta...» o la Teresa Pascual, que «els millors versos queden per escriure», i Christelle Enguix, la de minotaures, cors.

Escrivà, a la jove i inexperta edat de vint-i-quatre anys, va guanyar el premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó. Era maig de 1992 i anava amb roba d´anar per casa i marededéusenyor! «Passa la vida, i al final el que passa en la vida adquireix forma de poema», diu.

La seua Serena barca «serveix per explicar eixes vides que a pesar que en una primera consideració poden ser serenes, sempre es mouen en un medi inestable, que és la mar. Sobreviure en eixe medi amb el màxim de dignitat, això és el que volen reflectir els poemes, que també parlen del dol i del dolor tper la destrucció del territori. D´altra, de poemes eròtics que tracten l´eros al llenguatge, dedicats a diverses parts del cos d´un home», explica. «Set anys d´escriptura decantada que defineix com «testament vital». I un poema a la que «llig d´una hora lluny el cor de les persones». Tot un «hit».

L´Home del Capell

Les literatures la porten a presentar ara L´Home del Capell de Palla, un relat, amb dvd, que fa espectacle, paraula i música, i animació amb arena, projectada sobre pantalla. Sona la dolçaina i el piano. La dolçaina de Cristina Martí Morell i un conte en directe de causa multidisciplinària. «Música, plàstica i literatura s´harmonitzen amb objectiu estètic, lúdic, i solidari», explica Escrivà. Perquè es va estrenar, com espectacle, un 14 d´abril a Pedreguer i els guanys anaven a diverses associacions d´ajuda a persones discapacitades.

Ara, aquell projecte deixarà de dormir a un calaix i tornarà a l´abril, per a la Fira fet llibre. Les il·lustracions d´Amadeu Vives fan que l´Home del Capell de Palla viatge a cavall d´una bicicleta amb llumenetes als ulls. Docns, parla de «les vivències infinites que només depenen de la nostra voluntat». Un conte «on reivindique el dret a somiar. En el fons és un poc això de tractar les nostres il·lusions com el que són, com un somni amb tota la seua càrrega d´impossibilitat, però que necessitem creure per a viure».

Un treball dedicat «a la gent que fa art i fa cultura, i treballa educant sensibilitats i consciències en nom del dret a ser més lliures, a viure més intensament, a gaudir de la bellesa i a créixer com a éssers humans», diu. «En estos temps en què se´ns vol fer creure que tot això són futilitats, reivindiquem el dret a somiar, que és sinònim d´obrir un camí de vivències infinites que només depenen de la nostra voluntat». Com cantava aquell. «Va com va, va com volem».