Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Anhelant el jo

Sospite que la implicació emocional és un bon antídot contra la incomprensió. En Morir a la primavera, novel·la de Ralf Rothmann, la història de Walter, jove de disset anys que és reclutat al final de la guerra per les Wafen SS i que l´única bala que dispara la dirigix, en un escamot d´afusellament, al seu amic Fiete, condemnat per desertor, és contada des de la contenció i la mesura. La clau ens la dóna la mateixa novel·la. A l´inici, un Walter vell a punt de morir li espeta al seu fill escriptor que no el canse més i que escriga el que sap i el que intuïx. El fill, el propi Rothmann segurament, embasta un relat amb el rerafons d´un pare circumspecte, amb qui ha conviscut, conscient que «el silenci, la profunda reserva (€) és un buit que la vida en algun moment s´encarrega d´omplir». En Una mujer en Berlín, novel·la anònima, el laconisme plana per la crònica autobiogràfica d´una dona alemanya que sobreviu a la ciutat ocupada per l´exèrcit soviètic. La solució, també a la pròpia lectura; frases com « la suma de las lágrimas permanece constante» o «solo sé que quiero sobrevivir, en contra de todo razonamiento, sencillamente como un animal» impedixen la complaença i el detalls inconvenients.

Les dues novel·les aparenten certa apatia. No hi ha desequilibri en la mirada de Walter quan es dirigix als escanyats soldats alemanys acusats de traïció, a la columna de jueus esparracats, al linxament d´un matrimoni vell per col·laborar amb l´enemic, a un tord a la primera llum de l´albada, a la llum entre fulles delicades després d´un atac aeri€ o al seu amic Fiete, sabedor ja del desenllaç; a la fi, una sensible visió de la perplexitat d´un jove que no recuperarà mai la primavera. La dona berlinesa veu, amb la mateixa simplicitat, la covardia d´alguns compatriotes davant de les violacions a les seues dones, la pròpia acceptació d´intercanviar sexe per aliment, i l´alegria de comprovar que torna a eixir aigua de les aixetes; a la fi, desitjos de normalitat impossible.

Les dues novel·les s´entenen des de la intimitat dels escriptors i, així, lluny de pensar que l´autoficció o la importància del jo és una fórmula literària esgotada, crec que només la comunicació sincera entre consciències pot salvar un món cada vegada més impersonal, superficial i fals.

Compartir el artículo

stats