Encara recorde el dia que em van pescar robant. Tenia huit anys, o potser nou, i el supermercat era un d´aquells menuts, de barri, en els quals des de les caixes es poden veure tots els passadissos. A la secció de papereria havia vist una goma rosa en forma de cor i no havia sabut resistir-m´hi. Va arribar una de les caixeres i em va dir que deixara de seguida el que havia agafat, que de totes maneres m´havia vist. Sense ni mirar-la als ulls li vaig tornar la goma i vaig eixir corrents.
La por és tal com la recorde aquell dia. El cor que es posa a bategar més fort, un soroll eixordador que del pit t´arriba a les orelles i ja no sents ni el que dius. De colp tot és tan real que no sembla veritat. Tinc clars tots els detalls d´aquell moment. La caixera duia una falda d´un roig fosc i mocassins negres. Al costat de les gomes en forma de cor hi havia estotjos de roba blava. La gent que feia cua a les caixes es va girar a mirar-me. Vaig eixir corrents amb la por al cos. En l´estona que vaig tardar a arribar a casa la por es va transformar en vergonya i vaig decidir que no ho contaria mai a ningú.
Quan a la mare li van dir que tenia un càncer al ronyó, la por va arribar puntual igual que aquell dia: em va agafar pel coll i se´m va barrejar amb la sang i quan em va arribar al cor me´l va destrossar. Tenia trenta-set anys, es deia Anna. Al cap de dos anys es va morir.
Ara sé que viure en la por és el pitjor malson, i així és com la mare va viure aquells dos anys, amb el pensament de la mort un dia rere l´altre, una hora rere l´altra. Va agafar el costum de tenir encés el llumet del costat del llit tota la nit i de deixar de tancar els porticons. Va començar a dir que vivíem en una casa fosca, que per les finestres no entrava prou claror. Va iniciar la batalla contra l´obscuritat fent llevar les cortines de la sala d´estar i ella, precisament tan aficionada a la nit, la va començar a odiar.
No he tingut mai una família tradicional, amb pare, mare, germans i germanes. La mare i l´àvia són tota la família que he conegut. L´avi es va morir quan jo encara era menuda i al pare no l´he conegut mai. Se´n va anar quan la mare va quedar prenyada. Ara només n´hem quedat dues i pensar en el futur m´espanta.
Entre les coses que conserve de quan era menuda hi ha el vídeo que l´avi va gravar el dia que vaig fer tres anys, quan també vam celebrar la llicenciatura de la mare. El tinc en un prestatge de l´habitació. Des que es va morir l´he mirat un fum de vegades. Hi ha un moment, quan estic a punt de bufar els ciris, que es veu la mare darrere de mi i a la taula, davant de nosaltres, un pastís immens. Jo estic dreta sobre la cadira i ella m´envolta la cintura amb els braços. Em diu alguna cosa a cau d´orella, una d´aquelles coses que es diuen als xiquets, com ara «mira quin pastís més bonic», la banda sonora és dolentíssima, no s´entén res i per desgràcia «no hi ha res a fer», això em va dir el tècnic de la botiga on el vaig dur. Jo alce una mà i li toque una galta mentre mire fixament el pastís que tinc al davant. Sé que pot semblar impossible, però recorde eixe moment. Cada vegada que em torne a veure pense el mateix: que el temps no ha passat, que encara sóc allà, amb la veu de la mare que m´acaricia la galta. I això és l´únic que voldria. Tornar enrere. Parar el temps.
Després del diagnòstic la van operar urgentment i de seguida va començar la teràpia, però tots els metges que la van visitar i que van mirar l´historial clínic ens van dir que no hi havia cap esperança, li quedava poc de temps de vida. Cap no podia dir quant, uns van dir que mesos, els altres van callar. Van continuar tractant-la perquè encara era jove. La mare des del principi ho va voler saber tot, i quan tots vam saber que ho sabíem va ser com haver pujat a les muntanyes russes sense tenir ni idea de quant de temps duraven. Igual que sentir un puny que et xafa el cor.
M´ho va dir l´àvia. L´endemà no vaig anar a classe -tenia setze anys i feia tercer a l´institut- i l´endemà passat tampoc. Quan Sonia i Barbara, les meues companyes de classe, em van telefonar, em vaig inventar una excusa i els vaig dir que avisaren els professors que em trobava malament però que no tardaria a tornar. No vaig dir res del càncer de la mare, no volia contestar les seues preguntes i sobretot no volia que ho sabera tothom. En aquell moment vaig saber que havia fet la primera cosa de persona major: havia callat per protegir-la i perquè necessitava estar sola, lluny de les coses estúpides que es diuen en certs casos, lluny de les xarrameques inútils, per entendre realment què passava. Després de l´àvia, la mare també em va cridar i em va explicar la situació, i en aquell moment només vaig esperar que no se´m notara la por. Ella també feia de tot per semblar tranquil·la, però les ulleres i la pell tibada de la cara mostraven el contrari. Em va repetir el que m´havia dit l´àvia, però quan vaig sentir la paraula càncer pronunciada per ella se´m van omplir els ulls de llàgrimes. La mare, aleshores, em va abraçar fort i em va dir que hi havia tractaments i que amb mi al costat ho superaria. En aquell moment, jo es va convertir en nosaltres, el seu càncer va ser meu. Sabia que era una cosa espantosa, el pare d´un amic meu s´havia mort d´això feia pocs anys. Aquells dies el cap se´m va omplir de preguntes: els símptomes? Podia ser que no se n´haguera adonat? En quin moment havia començat tot? Per què ningú havia donat importància al fet que s´haguera aprimat de colp? Per què ella, quan es tractava de mi, sempre s´adonava de tot i en canvi jo, que tanmateix l´estimava, no havia pensat en res? Si estimes algú hauries de cuidar-te´n. Potser no l´havia estimada prou, si el meu amor havia estat tan irresponsable?
