Que el cor és cura és una cosa evident per aquells que no l´han tingut mai malalt. Eren les fibril·lacions les que tenien al cantautor Paco Muñoz de repòs físic, que no espiritual, allunyat dels escenaris des de fa uns quants anys. «El 2008 vaig cantar, pensava que seria l´última vegada en el claustre de la Universitat vella de València», deia. I mira que no.

Una arritmia ventricular als 75 anys el va deixar descansant fent-li cas al metge. «És que si cante per a majors, sempre m´emocione un poc. És treballar i emocionar-me tot junt». Sort que la lesió al cor no era excesivament important per a qui sempre ha anat com peix enamorat de la vida. Un patrimoni forestal, el Paco Muñoz, d´elevada qualitat literària, una veu personal, mestre de mestres, referència per a la docència, arapahoe de les històries sense papers, experiència de qui sap que sempre és millor demanar la penúltima, docns, els adéus suaus mai sonen a comiat.

Paco Muñoz va fer el mes passat 78 anys i ahir anunciava que torna a l´abril als escenaris, i amb una gira, «que jo no sóc Raimon, que la Generalitat li subvenciona els concerts. Trac l´oferta al mercat i qui vullga pagar-me em contracta, i jo vaig», explicava ahir. Ho farà amb el disc Amics poetes, «que mai no he cantat en directe», i acompanyat d´una plèiade d´amics músics, cors i doble corda, comandats per altre amic, el pianista de Sueca Enric Murillo. I encara que les cames no li fan massa cas, és evident la seua fortalesa: «jo cante amb la gola i he pensat que puc seguir cantant». Com vaixell de mar moltes vides, el que ha estat cuiner d´ànimes abans que versolari, i ara que encara parla d´amor i de prometença, Paco Muñoz anirà el 28 d´abril a Almussafes. El 7 de maig a Villanueva de Castellón; el 6 d´octubre a Paterna i després, i a falta de dates per confirmar, al Teatre Principal de Castelló i d´Alacant. I diu que passarà per Alzira, Dénia, Ontinyent, Xàbia, Algemesí...

L´acompanyaran també, per a que cante i descanse, Ina Martí i Josep Aparisi l´Apa, que acaba de traure també Flamencianes. Un quartet de base, Tobal Rentero i Juanjo Robles; Mónica Ibáñez i Eva Esteban als cors, Salva Ortiz a la bateria, César Murillo al baix, Ivan Cebrian a la guitarra. Embastada la part musical. Que la lletra és la de la vivència popular, la que ve de l´instint i eixe voler viure tant com el deute.

Muñoz diu que ara «toca seguir el rellotge del temps amb paciècia infinita i esperit franciscà». Vol estar el més entretingut possible i gaudint dels dies a l´espera dels 79, que no és poca cosa». I mentre, «sovint cantussege quasi a cau d´orella al Miguel Hernández», diu. I per a pujar als escenaris s´ha fet acompanyar de grans veus, grans poetes, eixa lletra que moltes generacions han conegut gràcies a les seues cançons. Lletres que Miquel Martí i Pol li va escriure, d´amic a amic, per això que «sé que em faig vell i ho dic sense temences». Que Muñoz sap, com deia Estellés, «que no em moriré d´amor, em moriré de qualsevol cosa». Poemes que l´acompanyen com els del jove poeta de Paterna Vicent Salvador, o el Toni Prats, nascut a Alzira i que porta tota la vida a Dénia, tal vegada per això pot cantar amb altres clarors, anomenant els noms i amb les botes ben cordades. D´on és, per certa, l´altra poeta, Maria Ibars, que canta de les tendrors tot mirant quan pujàrem al Montgó. Enric Navarro i Borràs parlant d´espills i ports; o Jacint Maria Mustieles i la seua Cançó sobre uns versos de tellier. Éstes i d´altres de tota la vida Què vos passa valencians, o El romanç del penyal.

Muñoz té una discografia de 13 CDs i 6 de música per a xiquets. Ara sí pot tornar a ca Fuster. I és que l´experiència són tres graus. Va ser al novembre de 1976 quan pujava per primera vegada a un escenari. Era al Teatre Micalet de València. Temps en què era espentat per l´Ovidi, el Llach, Fuster. «Paco és un crooner», afegia Murillo. «Té eixe respirar mediterrani, les havaneres, el sirtaki, les cançons mediterrànies i tanta capacitat de treball de qui va fent com qui no vol la cosa, i és extraordinari». I té «la sort petita de poder evocar tants anys», que diu Prats.