El cantautor Paco Muñoz torna als escenaris amb el disc «Amics poetes»

Una arritmia ventricular als 75 anys el va deixar descansant fent-li cas al metge. «És que si cante per a majors, sempre m´emocione un poc. És treballar i emocionar-me tot junt». Sort que la lesió al cor no era excesivament important per a qui sempre ha anat com peix enamorat de la vida. Un patrimoni forestal, el Paco Muñoz, d´elevada qualitat literària, una veu personal, mestre de mestres, referència per a la docència, arapahoe de les històries sense papers, experiència de qui sap que sempre és millor demanar la penúltima, docns, els adéus suaus mai sonen a comiat.

Paco Muñoz va fer el mes passat 78 anys i ahir anunciava que torna a l´abril als escenaris, i amb una gira, «que jo no sóc Raimon, que la Generalitat li subvenciona els concerts. Trac l´oferta al mercat i qui vullga pagar-me em contracta, i jo vaig», explicava ahir. Ho farà amb el disc Amics poetes, «que mai no he cantat en directe», i acompanyat d´una plèiade d´amics músics, cors i doble corda, comandats per altre amic, el pianista de Sueca Enric Murillo. I encara que les cames no li fan massa cas, és evident la seua fortalesa: «jo cante amb la gola i he pensat que puc seguir cantant». Com vaixell de mar moltes vides, el que ha estat cuiner d´ànimes abans que versolari, i ara que encara parla d´amor i de prometença, Paco Muñoz anirà el 28 d´abril a Almussafes. El 7 de maig a Villanueva de Castellón; el 6 d´octubre a Paterna i després, i a falta de dates per confirmar, al Teatre Principal de Castelló i d´Alacant. I diu que passarà per Alzira, Dénia, Ontinyent, Xàbia, Algemesí...

L´acompanyaran també, per a que cante i descanse, Ina Martí i Josep Aparisi l´Apa, que acaba de traure també Flamencianes. Un quartet de base, Tobal Rentero i Juanjo Robles; Mónica Ibáñez i Eva Esteban als cors, Salva Ortiz a la bateria, César Murillo al baix, Ivan Cebrian a la guitarra. Embastada la part musical. Que la lletra és la de la vivència popular, la que ve de l´instint i eixe voler viure tant com el deute.

Muñoz diu que ara «toca seguir el rellotge del temps amb paciècia infinita i esperit franciscà». Vol estar el més entretingut possible i gaudint dels dies a l´espera dels 79, que no és poca cosa». I mentre, «sovint cantussege quasi a cau d´orella al Miguel Hernández», diu. I per a pujar als escenaris s´ha fet acompanyar de grans veus, grans poetes, eixa lletra que moltes generacions han conegut gràcies a les seues cançons. Lletres que Miquel Martí i Pol li va escriure, d´amic a amic, per això que «sé que em faig vell i ho dic sense temences». Que Muñoz sap, com deia Estellés, «que no em moriré d´amor, em moriré de qualsevol cosa». Poemes que l´acompanyen com els del jove poeta de Paterna Vicent Salvador, o el Toni Prats, nascut a Alzira i que porta tota la vida a Dénia, tal vegada per això pot cantar amb altres clarors, anomenant els noms i amb les botes ben cordades. D´on és, per certa, l´altra poeta, Maria Ibars, que canta de les tendrors tot mirant quan pujàrem al Montgó. Enric Navarro i Borràs parlant d´espills i ports; o Jacint Maria Mustieles i la seua Cançó sobre uns versos de tellier. Éstes i d´altres de tota la vida Què vos passa valencians, o El romanç del penyal.

Muñoz té una discografia de 13 CDs i 6 de música per a xiquets. Ara sí pot tornar a ca Fuster. I és que l´experiència són tres graus. Va ser al novembre de 1976 quan pujava per primera vegada a un escenari. Era al Teatre Micalet de València. Temps en què era espentat per l´Ovidi, el Llach, Fuster. «Paco és un crooner», afegia Murillo. «Té eixe respirar mediterrani, les havaneres, el sirtaki, les cançons mediterrànies i tanta capacitat de treball de qui va fent com qui no vol la cosa, i és extraordinari». I té «la sort petita de poder evocar tants anys», que diu Prats.