La setmana passada esta columneta versava sobre el doblet «nombre/número". Reflexionava jo sobre la manca d´assimilació del primer d´eixos dos termes, és a dir, de "nombre" com a sinònim de ´quantitat´ i com a terme designador de categoria gramatical. I atribuïa eixa falta de comprensió a l´absència d´eixa paraula en el lèxic de transmissió familiar i en la parla natural i espontània entre valencianoparlants. I deia també que "No estaria gens malament que les autoritats normatives (AVL i IEC) donaren també a "número" tots els sentits que normativament té "nombre"", ja que això ja s´havia fet en altres doblets lingüístics, molt encertadament.
Un dels casos en què s´ha ampliat normativament el valor semàntic d´una paraula, en sentits atribuïts a una altra, és al terme "orde", sobre el qual el Diccionari normatiu valencià prescriu, d´acord amb l´ús general, que també tinga el sentit de ´manament, prescripció, que cal obeir, seguir, com a emanats d´una autoritat competent´, com en les frases següents, en femení, "La columna va rebre l´orde d´avançar", "Obeir, desobeir, una orde", "Obeir les ordes (o "órdens") del metge", "Orde ministerial", "Orde de pagament, de lliurament", "Orde d´ingrés". La majoria de diccionaris de referència de tot el domini lingüístic també donen a "orde", com a opció secundària, el sentit de ´manament, disposició, prescripció, etc.", que té "ordre", però les normes d´ús recomanaven que es fera la distinció entre una forma i altra.
L´Acadèmia Valenciana de la Llengua ha disposat, com a entrada principal, que "orde" tinga el valor que normativament té "ordre" en tots els sentits, com deia, d´acord amb l´ús que fem els valencians d´eixa paraula tradicionalment. Per tant, podem, si volem, escriure i dir formalment que "Una orde ens pot agradar o no", o que "No totes les órdens (o "ordes") estan justificades", i no cal posar ni pronunciar la impronunciable segona erre. Un altre cas semblant al comentat és el doblet de pronoms febles "us/vos". La vella normativa, imperant en el valencià de llibre, disposava (i disposa) que "vos" sols era correcte darrere de verb acabat en consonant o en "u", en diftong decreixent, "Entregar-vos", "Emporteu-vos", mentres que davant del verb, només valia la forma "us", "Us done", "Us envie". I també "us" darrere de verb acabat en vocal, "Entendre-us, "Escriure-us". Però la institució normativa valenciana, és a dir l´AVL, ha prescrit, en els seus documents normatius, també d´acord amb la tradició i amb l´ús propi de la variant valenciana de la llengua, i d´altres variants, que el pronom feble "vos" siga normatiu en totes les posicions; de manera que és correcte dir i escriure "Vos envie", "Vos cridaré", "Vaig encomanar-vos", "Apunteu-vos", "Va escriure-vos".
Els diccionaris últims del SALT ja contemplaven eixos usos del pronom feble "vos". Altres casos d'unificació de significats són la parella "destí/destinació" i "prou/bastant", que s´ha disposat que siguen sinònims parcials. De la mateixa manera que s´ha procedit amb els casos comentats hui, pense que caldria fer amb "nombre/número" i anar fent més fàcil l´ús formal d´esta llengua, com ha fet fins ara l´AVL.
