El president de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramn Ferrer, i el director de Levante-EMV, Julio Monreal, acompanyaran Lacreu en la presentació, oberta al públic en les instal·lacions del diari.

P Per què sorgix 'Pren la paraula' primer com a blog i ara com a llibre?

R El blog 'Pren la paraula' sorgix, fonamentalment, de la voluntat de donar a conéixer les innovacions lingüístiques que ha anat aprovant l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per circumstàncies diverses, últimament he impartit diversos cursos de llengua, i la meua apreciació és que moltes persones se senten desconcertades davant de les novetats lingüístiques. Quan explique les causes i les justifique filològicament, la gent ho agraïx moltíssim. El blog, en gran part, és una extensió d'eixa actuació divulgativa. I el llibre naix amb el mateix afany, però vist des de la perspectiva de l'editor. És l'editorial Àrbena la que em planteja el seu interés per recopilar els articles en un llibre perquè creuen que pot tindre una gran utilitat per a professors de valencià o d'altres assignatures que utilitzen el valencià com a llengua vehicular, i també per a traductors, correctors, funcionaris o professionals que fan servir la llengua laboralment. Fins i tot em consta que molts professors han utilitzat diversos articles meus en classe per a promoure debats constructius.

P I què vol aconseguir Josep Lacreu amb este llibre?

R El que m'agradaria aconseguir és que els valencians se sentiren a gust parlant valencià sense fer malabarismes lingüístics. Parlar bé no és buscar la paraula més rara, ni la més diferent del castellà. Al contrari: parlar bé exigix l'esforç d'intentar expressar-se amb naturalitat, polint el que s'haja de polir i prou, que no és tant. Crec que molts parlants actualment tenen un maremàgnum lingüístic molt gran. Prenen paraules d'ací i d'allà, vulgarismes, cultismes, arcaismes, castellanismes..., tot mesclat de manera informe. Són precisament totes estes incoherències les que intente assenyalar al llarg del llibre per a procurar que se superen.

P —El llibre té un important component didàctic, s'aprén moltíssim de llengua llegint-lo...

R Eixe era el meu propòsit, i si vosté, després de llegir el llibre, té eixa apreciació me n'alegre moltíssim. La meua voluntat ha sigut que qualsevol qüestió que abordara, per complexa que fóra, resultara fàcilment comprensible per qualsevol persona. En alguns casos, és cert, done molta informació, amb al·lusions al context històric en què es produïxen determinades tries lèxiques, el que diuen uns diccionaris i altres. He procurat donar tota la informació de forma succinta i amena, però sense obviar res que fóra necessari per a facilitar la comprensió del que pretenia explicar en cada cas.

P —Diu en 'Pren la paraula' que amb estos articles ha obtingut la satisfacció d'ajudar algunes persones a reconciliar-se amb la seua manera de parlar. Tan barallats estem amb el nostre parlar?

R No sé si estem barallats amb el nostre parlar, però sí desconcertats. El volem i el rebutgem, tot alhora. És conseqüència d'un procés històric complex, amb vaivens i conflictes que han sembrat molta confusió. Però, siga com siga, la veritat és que moltes persones m'han expressat obertament el seu agraïment per estos articles. I tots em diuen que els han ajudat a reforçar la seua autoestima lingüística. Em fa la impressió que ja estaven una miqueta farts que els digueren que parlaven molt malament el valencià.

P —Vosté parla de prejuís lingüístics molt arrelats. Diga-me'n algun que encara tenim: que parlem malament la llengua, per exemple?

R Eixa és una idea nefasta que ha anat calant entre molts parlants. I he de dir amb tot l'èmfasi de què sóc capaç que és rotundament falsa. Els parlants valencians, en general, parlen amb un grau de coherència i genuïnitat admirables. Corregint uns pocs castellanismes, són el paradigma perfecte que hauria de servir de referència als que volen aprendre valencià. No trau trellat que es corregisquen formes i construccions absolutament genuïnes.

Estratègicament, és absolutament contraproduent per a generar adhesions proactives a l'ús de la llengua; però, a més, filològicament, és una autèntica barbaritat. I, si m'ho permet, encara li diria que, connectat amb esta idea, hi ha un altre prejuí profundament arrelat entre molts valencians, que consistix a pensar que les formes d'altres territoris són més adequades per als registres formals que les variants pròpies. En el llibre en pose uns quants exemples. Els diversos prejuís es reforcen mútuament, i a poc a poc van forjant la fal·laç idea entre molts valencians que les variants pròpies són incorrectes o, si més no, menys aptes per al discurs formal.

P —També parla de superar plantejaments maniqueistes de correcte o incorrecte, però dic jo que existirà una manera correcta o no de parlar o escriure valencià, com ho deu tindre també el castellà o l'anglés. No pot valdre tot, no? On posem la barrera?

R En les gramàtiques de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i en moltes altres, no apareixen mai els qualificatius de «correcte» i «incorrecte». Des de fa molt de temps, en l'àmbit educatiu la dicotomia «correcte»/«incorrecte» s'ha substituït per «adequat»/«inadequat». Allò que és inadequat en un àmbit formal pot ser totalment adequat en un registre poc formal, i al revés. Cal buscar les paraules més idònies per a cada context. No sempre és fàcil dirimir què és apropiat per a cada àmbit; però com a filosofia del llenguatge és un plantejament integrador i respectuós de la variació lingüística. Per una altra banda, tal com es pot constatar si s'estudia l'evolució de la llengua al llarg del temps, el que abans es considerava incorrecte actualment en molts casos és plenament correcte. La llengua i la normativa evolucionen a ritme diferent, però van en la mateixa direcció. No pot ser d'una altra manera.

Però, en qualsevol cas, esta difuminació de les fronteres de la correcció lingüística no ha de suposar tampoc cap impediment per a acceptar la necessitat d'una normativa lingüística per al valencià, en termes semblants a com existix en totes les llengües de cultura. Els parlants necessiten un conjunt de normes que regulen l'expressió culta de l'idioma i, alhora, la normativa lingüística ha d'ajustar-se a les necessitats dels parlants per a poder complir satisfactòriament la seua funció. Cal diferenciar també diversos nivells de regulació de la llengua. Una cosa és l'ortografia, on la norma ha de ser clara i taxativa, i una altra, posem per cas, l'ortologia. Una paraula pot tindre diverses pronunciacions acceptables. El lèxic és també una part de la llengua que ha de tractar-se amb molta flexibilitat. Els diccionaris incorporen noves paraules constantment; no es pot considerar que tot el que no està en els diccionaris està mal dit. Tal com explique en molts articles del llibre, hi ha moltes paraules que en un moment determinat s'han considerat castellanismes flagrants o vulgarismes inacceptables, i després resulta que no eren tan flagrants i a vegades ni tan sols eren castellanismes.

P El seu plantejament no ha estat exempt de crítica, sobretot de sectors més vinculats a la doctrina lingüística oficial, que el considera massa lax pel que fa al model de llengua. Que pensa d'això?

R Perdó, però la doctrina lingüística oficial és la que fixa l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i eixa és precisament la que jo intente difondre. Partint d´esta puntualització imprescindible, és comprensible que moltes persones s'aferren al que s'ensenyaren quan estudiaven. A vegades costa acceptar les innovacions. Però és necessari posar-se al dia i actualitzar coneixements. La realitat és que les institucions oficials que fixen la normativa lingüística, siga l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en el cas valencià, l'Institut d'Estudis Catalans en el cas català o la Real Academia de la Lengua Española en el cas del castellà, per posar tres referents pròxims, van en una línia semblant. No té sentit enrocar-se en plantejaments lingüístics conservadors i considerar que totes les innovacions atempten contra el bon ús de la llengua.

P En estos moments, quin és el principal obstacle que té el valencià?

R És difícil identificar un obstacle principal. Són molts els factors històrics que condicionen la situació actual del valencià. I, evidentment, el que no es pot fer és pegar-li la volta a tot per decret. Les lleis han de crear un marc de convivència en què tots els ciutadans se senten còmodes. A mitjà termini, el sistema educatiu és fonamental perquè tots els valencians tinguen un coneixement satisfactori de la llengua pròpia que els permeta utilitzar-la fluidament. Crec que el més important ara és anar consolidant consensos socials al voltant de la llengua i fent que siga percebuda amb afecte per la gran majoria dels valencians, com a patrimoni cultural de tots els ciutadans, independentment de quina siga la seua llengua materna.

P I la millor oportunitat?

R Precisament ara les circumstàncies polítiques han propiciat que ocupen espais de poder moltes persones que estimen profundament el valencià, i poden contribuir activament a promocionar la llengua. Però és fonamental que sàpien gestionar unes il·lusions col·lectives amb prudència i sensatesa, xafant amb els peus en terra ferma. Només així es podran consolidar els avanços socials en l'ús de la llengua pròpia. Si s'actua aturrulladament amb l'obsessió febril de voler canviar-ho tot, emulant des de la pura inconsciència altres realitats socials, es pot causar un mal irreparable a la llengua i a la convivència social.