Seguisc pensant que la implicació emocional és un bon antídot contra la incomprensió, axioma que ara m´ajuda a perfilar l´essència de la novel.la històrica. Si Benedetto Croce deia que tota història és història contemporània, tota novel.la històrica ajuda a entendre el moment actual en què es viu i, a més, servix, com tota novel.la, per a confessar inquietuds o malestars que flagel·len la ment de l´escriptor. Al meu entendre, si una novel·la històrica es limita a exposar una trama ben resolta, uns personatges més o menys arrodonits, un ambient ben documentat i una visió uniforme del passat, ja admesa d´antuvi, no passarà de ser un exercici retòric que s´oblidarà només llegir el darrer mot. Li mancarà la credibilitat que atorga la presència neguitosa de l´ànima. Quan un escriptor escriu sobre el passat, doncs, es pregunta quin interés personal, profund, el mou, quina comoditat vital està disposat a jugar-se i fins a quin punt acceptarà alguna dolorosa certesa.
És el que desprenc del procés de creació de les novel.les de Javier Cercas i, molt especialment, de El monarca de las sombras, ben (massa?) explícit, en què s´acara a uns antecedents familiars que, a la vegada que l´incomoden, l´ajuden a percebre una història que traspassa la dimensió personal per acabar sent exponent d´un moment crucial de la història d´Espanya, la Guerra Civil, a hores d´ara ni del tot coneguda ni del tot assumida. La intimitat que guia aquesta novel·la, paradoxalment, connecta amb la potencial implicació d´una comunitat de lectors que comproven i són animats a comprovar les derivacions actuals d´uns fets ocorreguts fa més de 70 anys.
Entenc la novel.la històrica (oblidant cànons acadèmics), així, com un complement del treball rigorós i objectiu de l´historiador - i a la inversa-, i com a porta a la comprensió dels petits detalls que, al capdavall, conformen els anhels més corrents dels sers humans (viure dignament, per exemple) i permeten ,o desencadenen, els grans esdeveniments. La novel.la, històrica o no, ens mostra virtuts i misèries comuns a tots ara i sempre, i des d´aqueixa òptica individual captem i acceptem el nostre passat col·lectiu i n´extraem la conclusió: no es tracta d´ajustar comptes ni de sospesar testimonis en cap balança, sinò d´escoltar, amb disposició , veus emmudides pel ritme impassible del temps i per la nostra confortable inòpia.
