Al pronòstic fusterià que «el País Valencià serà d´esquerres o no serà» caldria afegir que també serà un punt tavernari i rural. La pagesia fa poble. I el rebombori del bar, també. Un temple imprescindible en la ruta per fer del País Valencià és Casa Pinet. Jeroni Moncho Pascual i la seua dona Anita van fundar aquest «santuari del País Valencià» (l´expressió és de Manuel Sanchis Guarner) fa 43 anys en el rovellet de Tàrbena (la Marina Baixa). El restaurant va agarrar fama per la seua bigarrada decoració comunista, republicana i nacionalista. A més, esclatava la Internacional quan de la cuina eixia una de les magnífiques paelles. Però darrerament l´alcalde de Tàrbena, del PP, i els seus socis del PSOE van posar un munt d´entrebancs a Casa Pinet, que estava en un local de propietat municipal situat a la plaça del poble. Van encetar un expedient de desnonament. La cosa es va disfressar de conflicte de lloguer. Però sempre ha semblat que l´esperit de Casa Pinet coïa al govern local. La solució que l´ajuntament va donar per a mantenir el negoci a Tàrbena va ser fins i tot còmica. Volia traslladar-lo a la piscina, capbussar-lo en un lloc sense cap identitat.

Jeroni Moncho Ferrer, fill del fundador i actual gerent, va tenir clar que no pagava la pena embolicar-se en guerres judicials amb l´ajuntament. Casa Pinet s´exiliava. Va tancar el passat 18 d´abril. Però aquest divendres ja ha tornat a obrir a Alcalalí, un poble de la Vall de Pop (la Marina Alta). La mudança s´ha fet a contrarellotge.

La festa d´inauguració va ser sonada (és el millor adjectiu donada la notable presència de músics). La cinta la van tallar Jeroni Moncho Pascual, els músics d´Aspencat i també Manolo Miralles, d´Al Tall. També va acudir Lluís Fornés el Sifoner. La Vall de Pop ha rebut Casa Pinet amb els braços oberts. No van voler perdre´s la inauguració els alcaldes d´Alcalalí, Senija, Parcent o Xaló.

«Estem igual que a casa. Ens han acollit de meravella. Si en un lloc no et volem i en un altre sí, doncs està clar que és en aquest que t´estimen on vols estar», va explicar ahir Jeroni fill.

L´interior del nou local és idèntic al de sempre. Sembla que Casa Pinet s´ha teletransportat tal qual de Tàrbena a Senija. Està la font, la xemeneia, les vitrines, les banderes quadribarrades i republicanes, els retrats del Che, de Fidel, de la Pasionaria, de Fuster, la dedicatòria de Rafael Alberti. També hi són tots els records d´una vida, tots els símbols comunistes, d´esquerres. Tot està igual. És un miracle que els propietaris hagen defugit el perill de fer una rèplica. El restaurant té la vida de sempre. És el mateix, encara que en un altre poble.

«Fins i tot sembla que tenim més llibertat. A Tàrbena enfront estava la paret del carrer. Ací tot és més rural. N´hi ha més llum», afirma Jeroni fill. «I oferim aquest espai a tota la gent que vulga mostrar les seues creacions artístiques, siguen músics, escriptors o creadors. Casa Pinet és un espai d´expressió i llibertat».

El fundador està també entusiasmat amb la nova etapa. Li traeix el subconscient. Recorda quan li van donar per mort i mostra l´acta de defunció. Un amic li va cridar per a dir-li si li portava una corona de flors o li convidava a esmorzar. Jeroni pare conta, divertit, l´anècdota. Fa pensar que a Casa Pinet també algú ha volgut portar-li flors abans d´hora i, mira per on, aquest símbol de rebel.lia continua viu. El «santuari del País Valencià» torna a estar obert.